Immobilisme. Qui no es capaç de canviar de rumb quan el vent bufa en una altre direcció mai serà capaç de progressar. Espanya va treure pit, ahir, davant David Cameron. L’encarregat de tant ofenosa tasca va ser el ministre d’afers exteriors José Manuel Margallo. L’argument? El de sempre, la Constitució Espanyola. Segons el ministre “cada país té un ordenament constitucional intern”, que en el cas espanyol garanteix “la indivisibilitat d’Espanya”.
En efecte, la carta magna empara com un dels seus principis fonamentals la indivisibilitat del regne. Però a cas la mateixa constitució no estableix la possibilitat de modificar-se? No ho varen fer amb nocturnitat i premeditació populars i socialistes? I la protecció especial a la llengua catalana? I la no discriminació per qualsevol circumstància personal o social? I el dret a un habitatge digne? I així, podríem estar emplaçant articles que els populars no acaten en infinitat d’àmbits. L’absurd del marc infranquejable de la Constitució Espanyola és ja èpic.
Més enllà de la consulta catalana, Pere Navarro, s’ha convertit en l’únic capaç de plantejar reformes, que absurdes o no, haurien de ser discutides en el si del debat de la nació.
Per interès electoral, suïcidi polític, o simplement per acaparar més titulars, el líder dels socialistes catalans ja va demanar temps enrere l’abdicació del rei. Ara, ha afirmat que s’haurien de revisar els concerts bascs i navarrès per tal de fer més just el sistema econòmic estatal. La reacció d’uns i d’altres no s’ha fet esperar. Quan es tracta d’altres territoris la unió d’opinions és increïble. Això ens demostra una vegada més que no hi ha unió més forta que tenir un enemic comú, i aquest som nosaltres.
