Per si de cas algú encara no se n’ha adonat, a Catalunya existeix un complot greu, enorme, d’abast mundial. Efectivament, tot el que hom pot veure a diari als informatius és fruit d’un colossal complot, d’una maquinació gegantina, planetària, d’un abast que s’escapa ulls de els humils mortals. En el seu moment, algunes llumeneres perfectament definibles advertiren del tristament conegut “complot judeo maçònic bolxevic, en consonància amb la plutocràcia i el capital”. Dita així, la cosa esdevé un pastis força llardós i de molt mal pair.
Doncs això no és res al costat del que s’escolta a diari per boca de gent que, d’entrada, sembla molt intel•ligent i feta a tota mena de raonaments. Aquesta gent – habitualment són polítics amb càrrec o càrrecs que depenen de polítics, ja ens entenem – sosté que el procés independentista no existeix com a tal, és a dir, que hi ha al darrera una poderosa màquina que el fa funcionar i que resta oculta a la població; aquesta, naturalment, obeeix els secrets designis de la càbala amagada com un ramat de xais i anem, ras i curt, fent l’imbècil sense adonar-nos ni saber d’on surten les consignes.
Un exemple, quan el fill del Borbó fou xiulat al Liceu no fa pas gaire, persones, repeteixo, molt enraonades – o no – van dir que allò havia estat una cosa orquestrada. Per qui? Ah, pel govern català, per la burgesia catalana, per CIU, per les CUP… i avall, que fa baixada. Quan, des de una modestíssima experiència personal, vaig voler dir que era impossible que aquella bronca fou organitzada, car les entrades al Liceu són venudes amb mesos d’avançada i que la visita del príncep sols va ser coneguda, com d’habitud, dues setmanes abans, no vaig ser escoltat ni molt ni poc.
La cosa era que allò s’havia orquestrat, i punt. Tot plegat, un muntatge. CIU, és a dir, el govern, havia regalat entrades a les CUP i els burgesos s’hi havien apuntat. El complot separatista!, cridaven, el complot és ben palès, veieu com s’ho fan venir bé aquests que volen una secessió i com són, de dolents, de pèrfids, de males persones? Un, amb una certa dosi de paciència i no poca dosi d’ironia, refiblà que fóra el primer cop que els burgesos, el públic del Liceu – qui defensava allò del complot pas que el deu conèixer, ell Liceu, perquè creure que allò encara és el reialme del Vidu Rius i la Mariona Rebull és haver viscut en un altre planeta o, senzillament, no agradar-te l’òpera – i les CUP s’avinguessin a fer una cosa plegats. Vaig afegir que, dissortadament, no veia a la societat catalana tant aplegada al voltant de l’ideal patriòtic com per deixar a banda les seves diferències de classe i marxar tots en la mateixa direcció. Aquí encara pesa més la cosa de dretes i esquerres que la cosa de la pàtria, què hi farem.
No vaig obtenir el més mínim resultat. Qui vol creure que plou no agafa mai bronzo, diuen. No deixa de ser curiosa aquesta dèria per allunyar del poble la seva responsabilitat en el camí cap a la independència, i voler sempre atribuir el que passa a obscures maquinacions de ves a saber què o qui. És com si algú preparés el camí per a “salvar-nos” dels dolents, com si algú volgués dir que no és la gent qui vol la independència, i ara, qui la vol és una colla de dolents de tebeo, amb cares allargades i embolicats amb capes i antifaços, que sols saben moure’s a l’ombra. I així, ja tenen la coartada perfecte per passar plana i continuar amb la situació actual que és, com tots sabem, d’una total i absoluta supeditació catalana sota la bota espanyola.
Aquesta excusa del complot, amb reminiscències clarament feixistes, no cal dir-ho, comença a agafar forma. Et volen convèncer que, en el fons, tu no ets independentista i, si t’ho mires bé, fins i tot ets un espanyol de cap a peus. Alguns t’ho diuen de bona fe, naturalment, i encara creuen que t’estan fent un favor; d’altres no, d’altres ho fan amb tota la mala bava i amb una fita claríssima, que no és pas altre que la de desmoralitzar al personal. Fins i tot s’arriba a on mai havia cregut que s’hi arribés, a la deformació de la nostra història més recent. No fa pas gaire vaig escoltar per boca d’una persona que participa de la creença en el complot que Barcelona havia estat una autèntica misèria intel•lectual d’ençà que el President Pujol havia guanyat les primeres eleccions. Qui això deia sostenia que, com a la transició, mai . I és queixava de que fins ara la cosa havia estat una pura calamitat per culpa del nacionalisme, el catalanisme i el complot. Vaig pensar ràpidament que, en aquests anys, el Cap i Casal ha estat, fins les darreres municipals, un reialme socialista sense cap mena de dubte, i que hem tingut dos governs anomenats d’esquerres al front de la Generalitat, els tripartits. O sigui que alguna cosa tindran a veure els socialistes en la suposada indigència barcelonina.
Ah, però això no entrava pas dins dels esquemes d’aquell ésser. La culpa de tot rau en el complot independentista que nosaltres, pobres desgraciadets, no sabem veure. I per això ens deixem influir, conduir, rentar el cervell. Mare de Déu i quina colla! Val més agafar-s’ho a broma, estimades i estimats compatriotes. Tant de bo existís un complot que aplegués a tots els estaments catalans. Ara bé, potser si continuen insistint, algú els agafa la idea, Que ja fóra hora.
