Aquesta podria ser la resposta de l’executiu central quan algú li esmenta la separació de poders. Òbviament, la incursió del poder executiu dins del poder judicial és quelcom que s’ha vingut donant des de fa temps. No només els populars n’han fet ús, sinó que també els socialistes ho varen fer en el seu moment. La prova més evident d’aquesta politització constant és el Tribunal Constitucional. Avui, amb tota probabilitat, es renovaran quatre dels dotze magistrats del ple.
En efecte, els quatre magistrats que es renovaran corresponen a la designació de dos membres per part de l’executiu central, i els altres dos per part del Consell General del Poder Judicial. La dinàmica que compren la renovació de quatre magistrats cada tres anys es completa amb el nomenament de quatre membres per part del Congres dels Diputats i quatre més per part delSenat. Doncs bé, feta la renovació el bloc conservador obtindrà majoria dins de l’alt tribunal. Per la seva banda, fent gala d’una aparent neutralitat el CGPJ nombrarà a un candidat progressista i a un conservador. El codi és clar entre els dos bàndols, tu votes el meu, nosaltres votem al vostre.
Un nou tribunal que haurà de fer front a totes les lleis conflictives d’aquesta legislatura, inclosa la consulta sobiranista. És a dir, esdevindrà un Tribunal Constitucional encara menys favorable aCatalunya, i més polititzat. Però aquest no és l’únic cas indigne d’incursió política. Les darreres actuacions de la fiscalia, controlada per Alberto Ruiz Gallardon, porten al ridícul. Ara resulta que el fiscal del cas Blesa investigarà al seu magistrat per prevaricació. Quina casualitat que justament en la causa dels amics del govern el jutge pugui haver prevaricat. Una reforma legislativa que garantitzi la independència entre els tres poders fàctics és urgent i necessària.
En definitiva, si Montesquieu aixequés el cap tornaria a morir de l’espant.
