L’estabilitat pressupostària, la sanitat, l’educació, el món del treball, els horaris comercials, l’administració local i ben aviat, de nou, les caixes. La R de Rajoy i de Re-centralització es fa més gran en el marc d’una política de la qual els experts en destaquen el punt ideològic. I no s’aturarà aquest 2013.
Una analogia periodística catalana en temps del govern de José Luis Rodríguez Zapatero recordava que el president socialista era aquell que et convidava cada setmana a sopar a casa seva i et feia portar el vi, les postres i encara pagar les pizzes a última hora posant qualsevol excusa. En canvi, José Maria Aznar era el conegut que no et convidava mai a casa però un dia, només un dia a la vida, et deixava les claus de la finca i tu mateix. Aquest dia a la vida va protagonitzar-lo en primera persona, com a guardià de l’executiu en tant que ministre de l’Interior, l’actual president Mariano Rajoy. Només en aquella ocasió, el febrer de 1998, quan es va materialitzar el traspàs del trànsit als Mossos d’Esquadra per la via de l’article ‘calaix de sastre’ 150.2 de la Constitució, el Partit Popular va deixar de parlar de posar fi al cicle reivindicatiu i de trencament de la unitat de mercat. Aquest últim concepte, gravat a sang i foc set anys després en unes jornades econòmiques de la fundació FAES com a reacció al nou Estatut, va engegar una història de re-centralització que s’ha concretat en l’últim any amb el retorn triomfal del PP a l’executiu. Ho va deixar escrit per a la història Aznar i Rajoy ha fet els deures.
El president del govern espanyol, que va veure el 20 de novembre de 2011 com la crisi li donava tot el poder i els votants espanyols li feien tanta confiança com per assolir el millor resultat de la història del Partit Popular, ha aconseguit només en un any fer creïble que la majoria de mals de l’economia espanyola prové no de la despesa de l’Estat sinó del dèficit acumulat per les comunitats i, escudant-se en el sagrat objectiu del compromís europeu, ha fet gruar tots els presidents autonòmics perquè rebaixin sous i subvencions i clavin un cop de destral a la sanitat i a l’educació; i a sobre quedin com a dolents davant dels seus ciutadans a còpia d’apujar i inventar-se noves taxes. Administrant molt bé els silencis, fins i tot a risc de ser considerat un titella en mans d’Angela Merkel, Rajoy ha estat conscient que tenia molt de marge de maniobra respecte d’un PSOE encara esmaperdut i s’ha permès acumular promeses trencades amb l’apujada d’impostos com l’IVA, l’IRPF i l’IBI (“Pujar l’IVA és una destralada de mal governant”, deia el març de 2010), amb la retallada de 10.000 milions en despesa pública educativa i sanitària (“Li fotré tisorada a tot menys a les pensions i a sanitat i educació, on no vull retallar els drets dels ciutadans”, deia el novembre de 2011) o amb la pèrdua de poder adquisitiu de la gent gran i l’anul·lació de l’IVA super-reduït en l’adquisició d’un habitatge.
No som a l’any 1981. Tot i que només en un any el govern espanyol ja ha aconseguit fer posar mala cara Artur Mas en la conferència de presidents (“és injust”, va dir sobre un document), indignar Andreu Mas-Colell en el Consell de Política Fiscal i Financera (“ens tracten com a criatures”, va valorar) i fer marxar Irene Rigau de la conferència sectorial d’Educació Rajoy no té sobre la taula una llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, com la LOAPA que el consell de ministres va impulsar vint dies després del cop d’Estat, de la dimissió de Suárez, del manifiesto de los 2.300 o del naixement de la Crida. Per cert, la LOAPA va fer sortir 100.000 persones al carrer el març de 1982 a Catalunya, però va acabar desvirtuada per l’anul·lació de 14 articles al Tribunal Constitucional (El dia que va entrar en vigor l’ABC la titllava com “una llei inútil que no soluciona el problema de la coordinació autonòmica”).
Del discurs d’investidura als dictamens en cascada
Rajoy no té una LOAPA però ha avisat des del minut zero, des del seu discurs d’investidura, que la política de la re-centralització era el que tocava. “És una mini-revolució (o involució, segons el cas) del model d’Estat darrere de tecnicismes, darrere de l’economia, s’amaguen grans canvis que tenen un substrat ideològic molt potent; ara bé, en alguns casos estan justificats, perquè hi ha descentralitzacions que no funcionen i altres que es reformen com a resultat d’una imposició europea”, interpreta el corresponsal econòmic de El País a Brussel·les, Claudi Pérez. Més enllà va Raimundo Castro, ex-cronista parlamentari de El Periódico de Catalunya, opinador a Intereconomia i impulsor de Cuartopoder.es, que apunta que Rajoy està aplicant “el programa màxim de retallades perquè vol fer una societat de tipus nord-americà, amb el mínim Estat possible i, si cal una tassa de reformes, el president en dóna tassa i mitja”. Menys sorprès es mostra José Barros, cap de Política del portal Teinteresa.es, que defensa que Rajoy “no vol convertir Espanya en França, encara que apliqui unes polítiques neoliberals que poden topar amb interessos oligarques que sovint hi ha sota els nacionalismes”.
De les paraules als fets, Rajoy ha confiat la posada en marxa als seus ariets i, com Aznar tenia Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, el president espanyol ha posat les bombes informatives a mans de Luis de Guindos, Esperanza Aguirre, Alberto Ruiz-Gallardón, Cristóbal Montoro o José Ignacio Wert. Per galons o per casualitat, l’abril de 2012 Aguirre es va guanyar el goig d’estrenar la política de la R de re-centralització proclamant la liquidació de l’estat autonòmic amb la proposta de retorn a l’Estat de les competències en educació, sanitat i justícia i la transferència als ajuntaments dels transports i els serveis socials. «Si de tot el que fem les comunitats, unes competències fossin amunt i altres avall, es podria prescindir d’alts càrrecs, parlaments regionals… Espanya no es pot permetre les duplicitats i triplicitats que es generen amb l’Estat de les Autonomies», va dir després de reunir-se amb Rajoy.
El govern d’Artur Mas, que a principis d’any confiava a establir ponts amb el PP a Catalunya i a Espanya i va votar, entre altres iniciatives, la llei d’estabilitat pressupostària que després el Consell de Garanties Estatutàries declararia inconstitucional per vulnerar l’autonomia financera, va trigar dos mesos, de febrer a abril, a reaccionar contra la primera invasió competencial, en el cas de la reforma laboral, i ho va fer quan el consell va determinar que el decret continuador de les polítiques aprovades pel PSOE el 2010 afectava la seva autoritat en matèria El govern d’Artur Mas, que a principis d’any confiava a establir ponts amb el PP a Catalunya i a Espanya i va votar, entre altres iniciatives, la llei d’estabilitat pressupostària que després el Consell de Garanties Estatutàries declararia inconstitucional per vulnerar l’autonomia financera, va trigar dos mesos, de febrer a abril, a reaccionar contra la primera invasió competencial, en el cas de la reforma laboral, i ho va fer quan el consell va determinar que el decret continuador de les polítiques aprovades pel PSOE el 2010 afectava la seva autoritat en matèria d’autoritat laboral, negociació col·lectiva o tutela judicial efectiva. Només feia aleshores un parell de setmanes que CDC havia aprovat en el seu congrés a Reus engegar la via de l’Estat propi, i la concreció més efectiva de l’enfrontament amb el PP va ser la presentació dels recursos d’inconstitucionalitat al maig contra els decrets re-centralitzadors en sanitat i educació, que van anar acompanyats de l’encàrrec d’un estudi a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les duplicitats de l’Estat a Catalunya. A petició de PSC, ICV-EUiA i ERC, el Consell de Garanties Estatutàries va dictaminar al juny per unanimitat que el decret de sanitat, al marge de l’efecte mediàtic que provocava deixant sense targeta sanitària els espanyols o estrangers que no estiguessin assegurats en el règim de la Seguretat Social, envaïa competències catalanes sobre ordenació, planificació i regulació sanitària, així com competències exclusives en funció pública. En un dictamen similar, una setmana després el consell també denunciava el decret estatal d’educació per envair les competències de la Generalitat en regulació de personal i creació de centres universitaris, amb l’augment de ràtios per alumnes com a element més cridaner. “Fer això sense consens és un desastre, perquè a Catalunya s’emprenyen els nacionalistes però a Espanya s’irriten els sindicats i altres sectors socials quan, amb la reforma educativa, per exemple, veuen l’augment d’hores de religió”, diu Raimundo Castro. laboral, negociació col·lectiva o tutela judicial efectiva. Només feia aleshores un parell de setmanes que CDC havia aprovat en el seu congrés a Reus engegar la via de l’Estat propi, i la concreció més efectiva de l’enfrontament amb el PP va ser la presentació dels recursos d’inconstitucionalitat al maig contra els decrets re-centralitzadors en sanitat i educació, que van anar acompanyats de l’encàrrec d’un estudi a l’Institut d’Estudis Autonòmics sobre les duplicitats de l’Estat a Catalunya. A petició de PSC, ICV-EUiA i ERC, el Consell de Garanties Estatutàries va dictaminar al juny per unanimitat que el decret de sanitat, al marge de l’efecte mediàtic que provocava deixant sense targeta sanitària els espanyols o estrangers que no estiguessin assegurats en el règim de la Seguretat Social, envaïa competències catalanes sobre ordenació, planificació i regulació sanitària, així com competències exclusives en funció pública. En un dictamen similar, una setmana després el consell també denunciava el decret estatal d’educació per envair les competències de la Generalitat en regulació de personal i creació de centres universitaris, amb l’augment de ràtios per alumnes com a element més cridaner. “Fer això sense consens és un desastre, perquè a Catalunya s’emprenyen els nacionalistes però a Espanya s’irriten els sindicats i altres sectors socials quan, amb la reforma educativa, per exemple, veuen l’augment d’hores de religió”, diu Raimundo Castro.
Just quan al juliol Rajoy rebia el tercer dictamen d’inconstitucionalitat des de Catalunya en tres mesos, en aquest cas per la llei d’estabilitat pressupostària, i el fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce es quedava sol defensant una re-centralització de la Justícia (els homes de Gallardón com a molt parlaven de “millorar la coordinació” entre administracions), el secretari d’Estat de Comerç, Jaime García-Legaz, llançava una idea liberalitzadora dels horaris comercials per imposar el model madrileny a onze ciutats de gran afluència turística, entre les quals, òbviament, hi havia Barcelona. A l’Ajuntament de la capital tot van ser escarafalls i fins i tot l’alcalde, Xavier Trias, va signar un manifest de rebuig al mateix temps que no tancava la porta a buscar “fórmules per a zones concretes”. En tornar de l’estiu, l’executiu espanyol, tal com havia promès, va fer públic el reial decret; però la resposta ràpida de l’executiu català va utilitzar també la via del decret per deixar sense efecte els canvis i el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, va advertir que, en tant que competència exclusiva de la Generalitat, el decret català passava per sobre de l’espanyol. Sense recursos al TC per cap de les dues bandes, la cosa està en mans de la comissió bilateral Estat-Generalitat; ara bé, el 15 de gener s’acaba el termini del decret espanyol per delimitar les zones turístiques alliberades. També en aquest període de sis mesos s’ha arrossegat la polèmica reforma de l’administració local, que topa amb els clientelismes de tots els partits per a un pla que preveu eliminar les mancomunitats, reduir els regidors en un 21% o sobretot rebaixar el sou dels alcaldes, que en el cas de Barcelona, on Xavier Trias lidera el rànquing a tot l’Estat, pot suposar una retallada de més de 40.000 euros (de 109.939 a 68.000 euros). El director general d’administració Local de la Generalitat, Joan Cañada, ha arribat a assegurar que aquesta reforma “no afectarà Catalunya”.
El front educatiu, i de nou, el bancari
La traca final ha arribat en qualsevol cas amb la tardor i prosseguirà aquest hivern. Catalunya ha sortit al carrer amb crits independència com a via d’escapisme a la pressió del govern espanyol i als incompliments de compromisos estatutaris com la disposició adicional tercera de l’Estatut o les execucions pressupostàries, i el sector elegit d’enfrontament ha estat de nou l’educació, i més concretament, el model lingüístic. Com ha passat tantes vegades: el 1981 amb el manifiesto de los 2.300, el 1993 amb la guerra de la llengua (amb la intervenció de la Real Academia inclosa) o el 2005 amb el manifest dels intel·lectuals afins a Ciutadans. El ministre José Ignacio Wert, marit de l’activista anti-abertzale Edurne Uriarte, va tenir el seu moment de glòria al Congrés a principis d’octubre proclamant la necessitat d’espanyolitzar els alumnes catalans amb una reforma educativa que l’executiu català ha interpretat com l’atac més important a la normalització de la llengua des de 1978. La reforma educativa, com a gran titular per a Catalunya, es carrega la immersió lingüística perquè estableix un mínim de matèries en els territoris amb dues llengües cooficials. Wert, acaparant els focus que al llarg de l’any s’han repartit Montoro, Gallardón, Aguirre o Ana Mato, s’ha defensat assegurant que no es toquen competències però sí que es busca “un sistema d’avaluació central”. La reforma educativa també és privatització, control des del ministeri, més hores de religió, les noves ràtios per classe El govern espanyol, doncs, ha seguit un camí gens estrany i, per primer cop, fins i tot entre els sectors més conservadors que criticaven que Rajoy prometés una cosa al seu programa i en fes una altra, s’ha proclamat el “ja era hora”.
Com es prepara el 2013? Doncs, amb un seguiment acusat d’aquest enfrontament competencial. El govern espanyol va acomiadar l’any apuntant-se al joc dels recursos d’inconstitucionalitat contra el decret llei 5/2012 de creació de l’impost sobre dipòsits bancaris i treballa des de principis de desembre en un avantprojecte de llei de reforma de les caixes que pren a les comunitats autònomes la supervisió de les fundacions bancàries. Sempre i quan l’àmbit d’actuació principal d’aquestes fundacions sobrepassi el d’una comunitat, és a dir, sempre en les entitats més importants, com la Caixa, “el protectorat serà exercit pel ministeri d’economia . Fonts del departament que dirigeix Andreu Mas-Colell han apuntat que l’executiu català ha ordenat “prudència” a l’hora de donar cap pas, a l’espera de veure el document definitiu del govern espanyol. I el 2014? Teòricament l’any de la consulta sobre la independència és vist pels experts com un any de pacte. “Serà un procés lent però pot ser beneficiós que algunes autonomies redueixin competències i això ajudi a ressaltar el poder de les autonomies històriques”, diu Raimundo Castro. “La reformulació asimètrica del cafè per a tothom”, segons defensa Claudi Pérez, és “perfectament possible, però tindrà el problema que solen tenir les reformes del model d’Estat sense consens”. “Ja hi ha veus al PP que no veuen majoria absoluta en les pròximes eleccions generals i aquí poden cedir, sempre i quan el nacionalisme català deixi de banda els maximalismes”, conclou José Barros.
