Cada dia tinc més clar que allà, sis-cents quilòmetres terra endins, els polítics no saben mirar més allà d’Alcorcón i els que estan més enllà d’Alcorcón miren al centre. Ells es munten unes pel·lícules interpretatives sorprenents i de cop i volta, quan una cosa no els encaixa en el seu estret esquema queden com al·lucinats i es pensen que els altres se surten del paper.
Això ha passat amb la xiulada als prínceps dijous al Liceu. Que els xiulessin al carrer no hagués generat cap reacció especial, però els que van al Liceu, que alguns pensen que som una elit, però no som més que ciutadans normals que preferim aquests espectacles que uns altres, no podem fer aquestes coses (parlo en primera persona perquè pertanyo al conjunt dels abonats, però aquest dia no em tocava).
Ha estat la reacció de la secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, que ha dit: Francament en un fòrum com el del Liceu a mi m’ha sorprès desagradablement pel que comporta de manca de respecte.
També la de Soraya Sáenz de Santamaria, que en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, ha deixat clar que no li ha agradat la xiulada al príncep Felip i la princesa Letícia. Ha assegurat que té molt respecte per les institucions i que, per això, considera una falta de respecte institucional aquesta mena de comportaments.
Jo crec que aquestes dones desvarien. El que les emprenya és que això ho hagin fet catalans. El que haurien d’aprendre, tatuar-s’ho al front, és que el sentiment d’estar farts d’Espanya no és d’una minoria que no es pentina i que desconeix que és una corbata i que es pensa que “opera” és allò que diu el cambrer despès de poma quan t’ofereix fruita de postres. Resulta que és una cosa de joves, grans, pobres, rics, empresaris, treballadors, catedràtics, estudiants, etc. Això sorprèn.
El Cercle d’Economia està ple d’independentistes, però el seu president no ho és. Unió també, però Duran i Lleida no ho és. Catalunya és així senyores.
De totes formes, potser caldria deixar clar que la gent no xiula específicament al príncep, xiula, probablement, a la corona espanyola que simbolitza dues coses: Espanya i un comportament gens edificant. A mi m’importa ben poc amb qui es va al llit el rei d’Espanya, de fet penso que a molta gent li passa el mateix que a mi, no li interessa gens, però altres coses que ocorren si que interessen si les fan unes persones pagades de l’erari públic. Tampoc agrada massa saber que els diners reials són a Suïssa. Tampoc ens agraden els que maten elefants. Coses que passen.
A la gent normal no li agrada que la fiscalia defensi a la família reial quan el jutge considera que hi ha indici de delictes. Jo no prejutjo el comportament de Cristina de Borbó y Grècia, però si sé que si en lloc de dir-se així s’hagués dit Mas i Gavarró, amb menys indicis, la fiscalia no hauria actuat en la seva defensa. Si els fiscals fossin elefants anirien arreglats. La gent no entén que els ciutadans no siguin iguals davant de la llei. O sí ho entén, ja saben on som, però no li agrada i ho manifesta.
El gran problema és que aquí sumem dues coses, els greuges comuns als ciutadans de l’Estat i les ganes de marxar d’Espanya que tenim els catalans.
Sorprenent que aquestes senyores prenguin aquesta posició i no estiguin amagades cobertes de cendres després d’estar en el partit dels sobres. Casos per avergonyir-se els tenen tots els partits, o gairebé tots, però amb la densitat que els tenen els del PP no.
Artur Mas, bastant més intel·ligent o com a mínim amb més criteri, ha dit quan li han preguntat: De la xiulada als Prínceps no us parlaré perquè us parlaré de les coses importants en aquest país. Les coses importants són que hi hagi més treball i que hi hagi menys gent a l’atur.
Clar que alguns polítics del PP està acostumat a viure d’una determinada manera. Així,l’alcaldessa de València, Rita Barberá, ha recriminat al jutge que instrueix el cas Nóos, José Castro, la seva manca de rigor i ha dit que en el seu escrit hi ha alguna falsedat determinant i judicis de valor que considera impropis en una exposició per a demanar que s’investigui un possible delicte. Estan acostumats a fer coses que consideren que poden fer, però que els altres pensem que no es poden fer. Qüestió d’opinió.
El problema el tenen un cop els jutges actuen de forma normal, desinhibida, com ha de ser. Els jutges són persones normals i per tant tampoc entenen segons que. Tanmateix, com que l’embolic es tan gran, costa refer la història. Una tesi doctoral, que és un treball de recerca, costa un mínim de tres anys. Doncs això.
Be, vaig acabant. Cada dia passa alguna cosa que posa de manifest que som rars. Que cal que ens facin passar per l’adreçador, no és pot ser diferent perquè la diferència molesta i sinó que li preguntin a Lepen. Toca doncs canviar-nos i nosaltres que no ho volem, ens en anem, estira i arronsa.
De cop et quedes ben sorprès. Et surt un Rubalcaba, conciliador, i diu que com els catalans ens sentiríem bé és en un estat federal. Ell ho sap, però tanca la porta a què ens ho preguntin. Quin gran demòcrata.
Un individu de la Pèrfida Albion, un tal David Gardner, que resulta que és l’editor del Financial Times, va i diu: Ningú no pot prohibir una consulta i que si Madrid no s’avé a fer la consulta hi haurà una crisi institucional. Ja se sap que ho ha dit per molestar, els anglesos sempre han fet igual. Enric VIII ja era conflictiu.
No puc acabar sense dir-vos que vaig quedar emocionat en sentir dir a Maurici Lucena que si Duran no fos tan de dretes, el PSC es plantejaria fitxar-lo. És la frase de la setmana.
