Parafrasejant a Raimon podriem dir que Duran i LLeida no es de aquest mon, del mon català es clar, perquè les societats no avançarien si ningú està disposat a auscultar el carrer i Duran deu de tenir un tap a les orelles, a Catalunya es clar.
Quan algú fa el discurs d’alguna altra força política l’elector sempre se’n va a l’original, no a la còpia”. Són paraules del líder de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran. Ho deia en el context del discurs sobiranista de CiU a les eleccions catalanes tot prenent com a referència ERC. El que Duran venia a dir és: si CiU fa un discurs independentista, és a dir, si copia ERC, l’elector votarà ERC i no CiU. Són declaracions que exciten i enrabien els convergents, incomoden a alguns sectors d’Unió i satisfan i oxigenen socialistes i populars. Són les típiques declaracions on es fa difícil apreciar què hi guanya CiU i, fins i tot, què hi guanya Duran.
Però més enllà de l’anàlisi de costos polítics, té raó o no el líder d’Unió? Si el debat no estigués centrat en l’àmbit de les idees i dels interessos d’un país sinó en el món comercial i econòmic de les marques i els productes de consum segurament no hi hauria dubte: és millor un original que una còpia.
Però quan el debat és sobre pensament polític i idees, quan és sobre els interessos transversals d’un país acceptar com a dogma de fe la reflexió de Duran seria acceptar el predeterminisme i la immobilitat de la societat. Si Duran i Lleida tingués raó, els partits polítics, les organitzacions sindicals o empresarials, les entitats i associacions no tindrien dret a modificar el seu plantejament d’origen perquè la conseqüència seria una pèrdua de militants, d’afiliats o d’associats. Si la teoria del líder d’Unió va a missa als partits polítics no els cal adaptar-se al moviment de la societat, sinó que ha de ser aquesta societat la que ha d’anar-se adaptant als partits.
Per tant, si la societat es mou cap a l’independentisme ha de votar obligatòriament ERC perquè si CiU es vol desplaçar cap a aquest espai els ciutadans no el seguiran. Si la visió de Duran fos el cent per cent certa, el socialisme no hauria pogut abraçar el capitalisme ni l’economia de mercat, les seves regles del joc i les seves conseqüències perquè, teòricament, aquest és un espai reservat a la dreta sense ànima ni escrúpols.
Portar la reflexió de Duran fins a l’absurd també comportaria que els catòlics no podrien aixoplugar-se ideològicament sota les sigles del PSC (hi ha un potent sector cristià dins el socialisme català) i haurien d’estar tots sota el paraigües de la democràcia cristiana.
Sembla, però, que l’obligació dels líders polítics és escoltar el batec de la societat i si és possible pressentir-lo. Si més no, acompanyar-lo. És evident que el centre polític, aquest espai virtual on s’hi col•loca el gruix ideològic i social de la ciutadania d’un país no és estàtic; és dinàmic. I aquest centre s’ha mogut cap a posicions sobiranistes.
Aquest desplaçament, els líders polítics l’han de saber detectar. Si no ho detecten no serveixen per liderar. Si no detecten poden fer dues coses: quedar-se quiets, de forma inamovible, tot afirmant que la societat s’equivoca; o moure’s per acompanyar, conduir i liderar-la.
Entenc que el president Mas, en una situació política i econòmica insostenible, amb una sagnia fiscal per part d’Espanya intolerable i amb una falta de respecte cap a Catalunya humiliant, va optar per mirar i escoltar el seu país i moure peça per fer allò que creu que és millor per la gent del país. A ningú se li escapa que si hagués fet res, si no hagués mogut peça viuria millor, no tindria tants atacs i incomprensions, no rebria tantes pressions de tota mena i no s’hauria posat en el centre de la diana dels abanderats de les catàstrofes i dels salvaespanyes. Les societats no avançarien si ningú està disposat a auscultar el carrer.
Solament el temps dirà si en l’actual context polític adoptar un discurs més sobiranista alimenta ERC. El que sí que l’alimenta és la seva situació privilegiada de fer de govern per les coses bones i d’oposició per les que no ho son. El que no alimenta CiU (sobretot internament) és no saber definir prou bé l’escenari post referèndum. Les discrepàncies de mètode, tàctiques –que no estratègiques—sobre l’horitzó de Catalunya que demostren tot sovint Unió i Convergència ja formen part del paisatge i del guió polític. Vés a saber, si fins i tot això serveix per enfortir la federació!
