No es van espantar quan desenes de milers d’estels blancs i vermells van onejar pels carrers de Barcelona, ni tampoc quan s’han penjat estelades gegants als llocs més simbòlics del territori català. Hi ha hagut estelades fetes amb voluntaris vestits de colors i se n’han dibuixat d’altres amb espelmes enceses per la gent quan cau la nit, amb petites flames blanques i tremoloses. Fins i tot s’ha acabat creant una floreixent indústria de l’estelada, amb rellotges, clauers, braçalets, samarretes, calçat esportiu… Tot plegat, entre la total indiferència -almenys aparent- del Madrid que mana.
Però ahir es van espantar. Els va fer por una estelada petita, de la mida d’un didal; gairebé imperceptible. El diari que en va publicar la foto va haver de ressaltar aquella enganxina d’uns pocs centímetres, que amb prou feines insinuava les barres i l’estel. Però era real i era allà, a la culata de la pistola reglamentària d’una mossa d’esquadra.
Aquesta sí que és una estructura d’estat. Una petita porció del monopoli de la violència que, per primer cop en tres segles, no forma part de la faramalla simbòlica d’un rei llunyà, ni de l’estructura coactiva d’una comandància imposada… Aquesta pistola els ha inquietat tant perquè, per una vegada, no apunta contra nosaltres.
