Quan un concepte deixa de ser útil políticament i cau en el desprestigi intel·lectual i social es produeixen dos efectes: D’una banda, els qui el continuen defensant -ni que sigui nominalment- intenten, de forma desesperada, omplir-lo d’un contingut més o menys identificable, encara que fins aleshores mai no se n’haguessin plantejat la necessitat. De l’altra, el terme s’elititza, perquè els últims que encara s’hi adhereixen solen confondre la incomprensió de la majoria amb la indiferència de les masses alienades.
Aproximadament això és el que està passant amb el federalisme. Una eina política purament decorativa, que històricament ha servit perquè una part fins fa poc hegemònica de les elits polítiques i intel·lectuals catalanes hagin esquivat qualsevol compromís amb la nació que les justificava com a tals.
El federalisme original, per tant, ha estat una forma de no-compromís que feia possible una no-confrontació amb els poders reals de l’estat a un no-cost. Tot això fent-ho compatible amb una posició predominant a Barcelona que, a més, era perfectament tolerada des de Madrid.
Per tot plegat, el federalisme no pot tenir matisos. És una idea superior, revelada des d’algun racó del món de les idees de Plató, inaplicable estructuralment i indefinibleespanyolament, però assumible com a dogma.
En definitiva, una fe que cal defensar amb heroïsme martirològic: Espanya ens roba, però, en realitat, no ho voldria fer.
