Dimarts el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell explicava que els diners del dèficit equivalen al pressupost dels departaments de Salut, Benestar Social i Ensenyament. Quedava clar que, a Catalunya, sense un robatori d’aquesta magnitud no hauria calgut fer retallades. Dimarts la notícia es difongué via ràdio i Tv, i dimecres als titulars dels diaris, per tant, aquests serien els moments amb màxima difusió d’aquestes dades tan importants. Dijous comento, en un entorn hegemònicament catalanoparlant, de mig centenar de persones (totes professionals de classe mitjana de diversos sectors que ronden els quaranta anys), sobre la necessitat de la independència, però les respostes que em retornen em deixen perplex, perquè tots els comentaris giren al voltant del català com si no tinguéssim cap altra motiu.
És com si hagués només dos argumentaris: 1-el dels diputats, juntament amb dos o tres milers de membres d’algunes ciberxarxes socials (que parlen sobre temes que ningú entén, com balances fiscals, competències i percentatges) i 2-el del poble (que només sap argumentar sobre la llengua, els peatges de l’autopista i les dificultats que tindrà el Barça en una Catalunya independent), però compte, que la majoria dels votants som aquests darrers! Amb tan limitada capacitat de justificar-nos ja no m’extranya quan alguns coneguts meus m’expliquen com s’han vist derrotats, discutint amb familiars o amics espanyols, quan van de vacances al “pueblo”.
Bàsicament, en aquest debat que us descric, m’he trobat amb dues postures: 1-la dels que em deien que “és normal” amenaçar amb la independència, però no se la creuen (i si s’acabés votant de debò segurament molts votarien en contra), i 2-la de sis o set persones que diuen que votaran independència però no saben explicar el perquè (més enllà de la llengua i el sentiment). A continuació tot ha girat en torn del tema lingüístic com si aquesta fos l’única font del nostre dret a separar-nos: els uns dient que exagero perquè després de negociar (amb l’amenaça de la independència) s’aconseguirà una millora, els altres sentenciant que tot plegat és una reacció als insults d’alguns polítics castellans. En conjunt, tots opinaven que el nostre idioma gaudeix de bona salut en la Catalunya autònoma i que millorarà en la mesura que, a partir del “procés” actual, acabem sent més federals…
-Però… no ho entenc…! i l’economia…? Que no heu sentit la notícia sobre el dèficit fiscal? -he exclamat. Doncs sí i no, a alguns els sonava d’haver sentit campanes -mentre feien zapping- sobre diputats que parlaven d’algun tema econòmic, d’altres havien escoltat la notícia però no n’havien fet gaire cas. La majoria ni se n’havia assabentat. Bufff! Si aquesta és la percepció, d’una notícia tan important, en un entorn “qualificat” de gent que vota majoritàriament CiU, ERC i ICV, què deu ser allò que escolten i/o entenen la majoria dels catalans, que possiblement disposen de menys qualificació i a més són hispanoparlants?
Hem de reconèixer que tenim un problema de comunicació, un problema que hauria d’estar solucionat en pocs mesos i que no es pot resoldre des d’un blog d’articles d’opinió, ni tan sols amb la premsa escrita i els mitjans audiovisuals. Cal començar a picar portes i convèncer veïns, però està vist que no n’hi ha prou amb consignes, perquè massa gent no té ni idea que hagi gaires arguments, més enllà de la llengua, la història, els peatges d’autopista i la reacció als insults de la COPE. A partir d’ara ja no n’hi ha prou dient “jo votaré independència”, a partir d’ara cal sempre explicar-nos dient: “votaré PERQUÈ tal i qual i per AIXÒ i PER allò ALTRE i perquè també hi ha ALLÒ de més enllà”, cal que aprenguem a bastir i a saber difondre de forma eficaç l’argumentari sobre totes les necessitats que tenim i com se solucionen amb la independència nacional.
