Nicolás Franco Salgado-Araujo va ser un militar liberal, un personatge molt intel·ligent que menyspreava profundament -i, quan convenia, en públic- el seu segon fill, Francisco, a qui considerava un beat de poques llums. Franco Salgado-Araujo tenia una personalitat forta i contraposada a la del fill; era brillant, lliurepensador, faldiller i bevia massa. L’home va abandonar dona i família a Ferrol i se’n va anar a viure a Madrid, on va contraure segon matrimoni -civil- amb una mestra d’escola. Allà el va sorprendre el cop del 1936 i l’arribada de les tropes nacionals, tres anys més tard.
El nou règim va anul·lar el seu matrimoni i va derogar totes les llibertats i organitzacions que el militar jubilat apreciava. «¿Què sabrà el meu fill de la maçoneria?», acostumava a raonar en veu alta. Per a, tot seguit, respondre’s: «És una associació plena d’homes il·lustres i honrats!». Va emmalaltir definitivament el 1942. El seu fill li va enviar un capellà militar, que va haver de marxar entre terribles insults. La venjança, però, va arribar quan, un cop mort, l’autoanomenat Generalíssim va fer que s’emportessin el cadàver, va prohibir a la vídua que assistís a l’enterrament i va sepultar el pare, catòlicament, amb la primera dona i mare de Francisco Franco.
Però uns anys abans, Nicolás Franco Salgado-Araujo havia tingut temps de parlar amb un periodista estranger, que li va preguntar el parer sobre el nou cap d’estat. «Mai Espanya havia arribat a menys, ni el meu fill a més!», va respondre. El vell tenia clara una conclusió a la qual, algun dia, arribarà l’Espanya del seu fill. Ni que sigui després de passar dues vegades per Aznar
