El Tribunal Constitucional (TC) ha dit que «no» a la declaració sobiranista del Parlament i hi ha hagut un seguit de gent que, per a variar, s’ha començat a exclamar i esquinçar les vestidures. Fins i tot s’han anunciat noves acciones legals, recursos i contrarrecursos. Tot plegat, em cansa. Per què no fem l’únic coherent que es pot fer, que és ignorar la legalitat espanyola? El TC ha fet el que havia de fer. Si la Constitució diu que la sobirania recau sobre el poble espanyol, i el Parlament replica amb una declaració dient que recau sobre el poble català, la conclusió és evident: la declaració del Parlament és inconstitucional. No cal ser doctor en Dret ni passar cinc mesos debatent per adonar-se’n.
La qüestió és simple i irreductible: o el poble espanyol és sobirà, o el poble català és sobirà. I punt. Tota la resta és xerrameca. Cal portar el conflicte a aquest punt de simplicitat absoluta i despullada. O sigui que, sisplau, senyor Artur Mas i senyora Núria de Gispert: ¿podrien estalviar-nos la humiliació i confusió de més paperassa legal?
Parafrasejant Bill Clinton, cal arribar al cap del carrer i exclamar: “És la sobirania, estúpids!” Per part de suposant no-nacionalistes, havíem sentit fa anys sonors sermons que advertien que la “sobirania” és un concepte bizantí i inútil, i que debatre sobre aquest concepte era com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Que n’eren, de mentiders! La sobirania és la clau de volta de tot. Totes les guerres que en el món han sigut, han estat per qüestions de sobirania. I totes les crisis que es fan i es desfan, es basen en temes relacionats amb la sobirania.
Per exemple: tota la (nefasta) gestió de la crisi que han fet, primer Zapatero i després Rajoy, no ha pivotat sobre el deute, ni el creixement, ni l’atur. No, això no els interessava. L’únic que comptava era la sobirania. Espanya no podia “cedir sobirania” a Europa sota cap concepte, i per això l’únic criteri que guiava l’actuació del PSOE i el PP era evitar el rescat. “Espanya no pot perdre sobirania”, clamaven. “No estem disposats a donar la nostra sobirania a Brussel·les ni a Berlín”, afegien. Tot el creixent antieuropeisme i antigermanisme que es detecta a bona part de l’opinió espanyola té com a única base una defensa aferrissada, estil alçament del 2 de maig, de la sobirania espanyola.
I arribem al cap del carrer. Els espanyols reivindiquen el dret a cometre qualsevol animalada disfressada de pujada d’impostos per tal de no cedir sobirania a la UE ni a Alemanya. I, alhora, responen als catalans que reclamar sobiranies és cosa de nacionalismes medievals i passats de moda. En què quedem?
