Ara que a Catalunya el sentiment independentista és més palès, un dels principals eixos de l’ofensiva unionista és l’empatx. Efectivament, l’empatx que produeix tenir que discutir les mateixes coses dia rere dia, sempre partint de zero, sempre argumentant, sempre buscant raons i sempre, clar, per part nostre que a l’altre això no li escau. Perquè el cert és que a ells, les raons els importen un rave. Ni les volen escoltar, ni admeten més raó que la seva. Que cerquen, doncs, repetint a diari tòpics, insults, mentides perfectament embolcallades en la seva pròpia misèria? Ras i curt: cansar-nos, provocar-nos un empatx dialèctic, fer-nos llençar la tovallola per pesats, per feixucs, per inaguantables.
En conec alguns, d’aquests especialistes en la fartera ideològica. Avui neguen que Catalunya sigui una nació, demà t’esbotzen que mai hem estat independents ni sobirans, desprès segueixen amb que sempre hem penjat d’Aragó o que espanya és anterior a Catalunya o, i aquí si que la cosa és d’alça manela, que això de la independència ve a ser un miratge de quatre guillats. Molt preocupats han d’estar aquesta gent quan passen hores i hores – a les xarxes socials, l’estat i alguns partits tenen gent pagada a tant la tirada que s’hi dedica – dient-nos de tot als qui defensen una Catalunya lliure.
Personalment, haig de dir que m’agrada molt un bon debat, una bona discussió, no de bades sempre he pensat que així sorgeix la llum, oposant arguments i confrontant idees. D’això en diuen esperit democràtic, penso; ara, hi ha una premissa bàsica, i és que no et prenguin per imbécil. Dissortadament, els interlocutors que sovintegen per aquests viaranys polítics acostumen a ser d’aquells que esperen que aguantis la pixarada descomunal de les seves gasòfies i diguis que plou. O sigui que, a més de mentiders, són uns perfectes barruts.
Clar que a aquest joc sempre poden jugar-hi dues persones. Si ells insisteixen en que les xifres de l’espoli són falses, els catalans hauríem d’engrandir-les, magnificar-les – ja ho són prou, de grans, però en fi… – i anar a per totes amb la mateixa desimboltura que tenen ells quan diuen que Catalunya sempre ha estat espanya i que hi ha un genocidi cultural del castellà a les nostres escoles. I sense bellugar ni una cella. Sé que els escrúpols de molts els ho impediran, però penso que ara no podem estar per concerts polifònics a la parròquia i convé plantar cara. Si volen cansar-nos, abans és cansaran ells. Si volen debats, som-hi, on s’ha de debatre?
No us faci cap mena de mandra discutir amb qui sigui per defensar al país. De mandrosos ja en tenim prou i no cal contribuir-hi més a la gran mandra de l’Oncle Tom que patim segles ençà. Esclaus i contents? Apa, aneu a pastar fang! Activisme arreu, i a la que escolteu que una cosa no us fa peça, endavant les atxes i a per qui sigui. Si m’ho permeteu, i sé que això és una preferència personal, jo hi empraria la ironia i el sarcasme. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Això i l’estirabot falsament casolà i benhumorat tipus “Coi, maco, que no vas bé de ventre?” o “Caram, com és nota que a casa teva no et deixen parlar, eh?”. Èxit assegurat. I si volen bescantar-se pels penya-segats de l’insult, doncs siguem més originals. Aquí en teniu un que els costa de capir, perquè són curts de gambals, què hi farem, i que sempre m’ha donat molt d’èxit “Mira, no em recordo de ton pare perquè podria ser jo”
Un cop guanyada la batalla dialèctica la nostra moral serà més forta i la seva més fluixa. El que no podem consentir és aquest foc de fuselleria diari on, sols pel fet de ser catalans, ens diuen de nazi cap avall. Ni podem ni hem de tolerar-ho. I si algú ha de criticar a les nostres institucions, hem de ser els mateixos catalans, que els espanyols prou feina tenen amb una monarquia corrupta i decadent, unes corts plenes de gent sota sospita i una democràcia que no ho és gens.
Cansats, mai! Ens hi juguem el nostre futur i el dels nostres fills.
