Les eleccions anticipades a Catalunya estan en mans de Cristóbal Montoro. El govern espanyol ha revisa a l’alça el dèficit permès a les comunitats que podran arribar a un 1,2%. Aquesta xifra està molt lluny de la que permetria fer a la Generalitat un pressupost que no impliqués carregar-se totalment l’estat del benestar i enviar més gent a la misèria. Montoro diu que manté la porta oberta a negociar amb cada comunitat un objectiu de dèficit diferenciat en funció de la seva situació, però sempre sota la premissa que totes han de reduir els components estructurals dels seus dèficits públics. Catalunya no podrà, enguany, reduir el dèficit respecte al 2012 perquè l’augment dels interessos del deute no li ho permet. No ho podrà fer mentre la partida d’ingressos no augmenti substancialment i aquesta no augmentarà sense una certa “alegria” pressupostària.
La política econòmica del govern de Mariano Rajoy és la del negatiu del rei Mides. Com és perfectament constatable, no n’ha encertat ni una. No li tenen el més mínim respecte i a més la seva manera de fer-se el mut i no respondre mai de manera clara el fan antipàtic. Fer servir el doble sentit per veure si cola, l’ha portat al més estrepitós dels desprestigis. Espanya avui la consideren una ruïna política.
El problema que tenim és que encara som a dins i les “originals” decisions que pren ens fan mal a tots. Ja Luis de Guindos ha reconegut que la legislatura Rajoy acabarà amb un atur 3 punts per sobre que quan va començar. Seria recomanable publicar el programa electoral del Partit Popular. Només hi ha dues maneres d’interpretar que a final del 2011 diguessin el que van dir i prometessin el que van prometre: O mentien descaradament (opció 1) o saben menys d’economia que el fill de Gerard Piqué (opció 2). Que ningú em malentengui, ho dic per l’edat, si fos això, l’any vinent ja els superarà en tot. Bé, podríem fer una enquesta per saber si us decanteu per l’opció 1 o per l’opció 2. Deixo que endevineu per quina em decanto jo.
Tornant al començament, si deixen el dèficit en l’1,2% per Catalunya, caldrà no aprovar el pressupost i convocar eleccions per declarar la independència. Ja toca, l’única cosa que el govern espanyol fa de manera sistemàtica i amb una certa coherència és la guerra a Catalunya. Tenen una senyora entretinguda en perseguir municipis per la bandera. La senyora que , deu cobrar un sou acceptable, diu coses de tan poca gràcia com: és important que hi hagi gent pija i rica, que són els que després gasten i consumeixen. Això no és un delicte, però amb els temps que corren és una bajanada. El govern espanyol podria dedicar aquests diners, els del sou de la senyora delegada, a subvencionar Ada Colau que, si més no, intenta ajudar la gent amb problemes.
Si Rajoy hagués estat mínimament intel·ligent hagués tancat ministeris inútils i simplificat la seva administració, però no se li deu haver acudit. Ja se sap que d’on no n’hi ha no en raja. Una altra idea, centralista, això sí, però divertida, hagués estat que en una d’aquestes ocurrències que tenen, haguessin aprovat el nombre màxim de treballadors al servei de l’administració pública per 1.000 habitants per a les comunitats autònomes. Igual al Monago i els seus els agafava un cobriment.
Evidentment seguir d’aquesta forma, lligats a Espanya ens porta directes a l’abocador. Se sumen dues coses. Una és la “gestió inversa” i l’altra l’intent sistemàtic d’eliminar tot el que som i ofegar-nos econòmicament per fer-nos vassalls que no ciutadans del Regne d’Espanya. Un aclariment d’economia avançada que acabo d’inventar. Haurem d’entendre per gestió inversa una forma de fer lleis i normes i administrar els recursos encaminada a destruir una empresa o organització. No cal confondre-la amb la part de la psicologia que parla de les relacions parentals.
Artur Mas, especialment, i Oriol Junqueras tenen un problema. No crec en absolut que Montoro deixi que Catalunya tingui un objectiu de dèficit del 2,1%. O sigui que li proposaran una xifra menor, superior al 1,2% que obligaria al Parlament a ofegar-nos a tots, previ tancament de TV3 i altres d’aquestes joguines que tenim.
Ara que el problema de Sèrbia i Kosovo està deixant de ser-ho, especialment quan el president serbi, el nacionalista Tomislav Nikolic, ha demanat disculpes explícitament pels fets ocorreguts a Srebrenica i ha dit: “Em poso de genolls i demano que Sèrbia sigui perdonada pel crim comès a Srebrenica”, és el moment en el que la Comunitat Europea pot abordar el problema, molt menys dramàtic, de Catalunya. Jo ja comprenc que és una llauna per als europeus tractar això, però val més que ho facin d’hora que tard. Quan abans ho facin menys problemes tindran. Si ho deixen podrir els hi costarà més.
Com que el Govern no és interlocutor vàlid davant la Unió Europea, ho són els estats, tots junts haurem de fer d’interlocutors. Això vol dir una gran mobilització pacífica davant les institucions europees. El Govern que faci la seva feina en silenci, que tothom faci pinya al costat del president, sense propaganda, deixeu-lo fer, que faci les seves gestions a l’exterior. Nosaltres tenim força, tots junts, entitats i individus aïllats, amb els nostres mitjans, si no ens anul·lem uns als altres, podem fer una gran onada. Ja sabeu que si tireu una petita pedra a un estany les ones es multipliquen i es propaguen en totes direccions i sentits. Si anem llençant pedres de forma que no s’anul·lin els seus efectes, en sentiran d’arreu i la nostra convicció i determinació per ser independents triomfarà.
