Mas no vol que al partit i al Govern ja s’enceti el debat sobre què fer quan es constati que no hi ha marge de diàleg amb Madrid sobre la consulta. I té raó quan afirma que discutint ara el pla B trontollaria la posició catalana, s’enrariria més el clima intern i s’encariria el consens amb el PSC.
Però la situació l’obliga a un cop d’autoritat intern, que no necessàriament passa per anunciar que tornarà a ser candidat. El problema de CiU no és ara la successió. És un mal resultat el 25-N que s’ha volgut digerir sense autocrítica, la nefasta situació de les finances que no han sabut revertir i els dubtes entorn l’estat propi, que ni Unió ni alguns consellers de CDC secunden ara. I tothom es veu amb cor de dir-hi la seva o de llançar-se dards.
Però CiU no té alternativa a Mas i per això ell pot i ha de demostrar autoritat, fins i tot amb els més lleials. En cas contrari, entre els inquiets i el foc amic de l’ establishment el faran passar a la història com allò que ja va dir que no volia ser: un traïdor a l’anhel de l’11-S.
