En les últimes setmanes s’invoca molt la Constitució –amb aquesta cantarella de fons, “que van votar tots els espanyols”– per frenar les aspiracions de Catalunya a decidir el seu propi futur. Al marge que ben aviat seran majoria els espanyols que no van poder votar aquesta Constitució perquè no tenien l’edat legal necessària, els juristes podrien dir que amb aquestes invocacions s’està fent un autèntic frau de llei, perquè s’utilitza per a una finalitat diferent per a la qual va ser pensada.
La Constitució espanyola es va fer, sota la vigilància dels militars, per facilitar la convivència. Doncs bé: ara s’utilitza no per a aquest propòsit, sinó com a rèmora.
És clar que la Constitució, tota sola, no fa res. L’instrument que substancia els seus preceptes són els altres poders i, ara mateix, el Tribunal Constitucional, que també s’usa per a propòsits diferents per als quals va ser pensat. Però l’alt tribunal tampoc actua a iniciativa pròpia, sinó dels partits, que, de fet, el transformen en una tercera cambra legislativa.
Així, és igual si una llei orgànica és aprovada per àmplia majoria parlamentària i en un referèndum, com va passar amb el tercer Estatut de Catalunya: es porta al Tribunal, que s’ocupa de ribotar-lo sense pietat.
En aquesta perversió de l’essència de la democràcia té una responsabilitat directa el Partit Popular. Que la taxa de conflictes presentats al Tribunal Constitucional coincideixi amb les majories absolutes del PP no és cap casualitat. El PP considera la Constitució com un mur, com una àncora contra l’evolució democràtica. La història demostra que aquestes actituds només porten desastres.
