Les campanyes de la por no aturaran la determinació escocesa cap a la independència, em deia el seu primer ministre a la institució Brookings. Alex Salmond ve a dir que a qui promou aquestes campanyes se li acaba veient el llautó –llegiu-hi Londres i Madrid-. I la gent, creu Salmond, se´n cansa i vota en conseqüència.
Salmond celebra que Londres i Edimburg s’hagin assegut a una taula i hagin acordat celebrar un referèndum l’any que ve on es pregunti: “Escòcia hauria de ser un país independent?” I és que, per ell, la independència mai es pot considerar com un aïllament. És més aviat un alliberament.
Salmond subratllava que cada procés és diferent, però m’admetia que els escocesos són més llençats que els catalans en la reivindicació de la seva sobirania. I mentre ponderava la determinació democràtica dels dos moviments, de la conversa surava la percepció que Salmond creu que Escòcia ha posat més carn a la graella que no pas Catalunya.
Mostra d’això és que Salmond no té un pla B. I si bé m’admetia que en cap negociació s’aconsegueix tot allò que es vol, mantenia l’optimisme perquè, segons ell, Escòcia està davant d’una oportunitat que només arriba un cop a la vida. Es pot dir el mateix per Catalunya. És qüestió de posar més carn a la graella.
