Quan els primers independentistes de principis del segle XX enarboraven l’estelada i defensaven la independència ho feien per amor a la Pàtria, per estimació a Catalunya, per un sentiment clarament identitari. Ha plogut molt des d’aleshores, i un segle més tard l’independentisme ha estat assumit per una àmplia part de la població que viu a la CAC. Això té coses bones i dolentes. Avui dia pot enarborar una estelada qualsevol ignorant que no sap ni què significa, l’estelada, ni perquè ho fa, d’enarborar-la. De l’estelada i de la independència se’n fa negoci, amb tota mena de productes. I també se’n fan pallassades vàries, com que un mercat de peix, fruites i verdures es declari independentista (algú hauria de fixar els límits del ridícul). També, i segurament és el més preocupant, l’independentisme ja no és només causa de patriotes desinteressats, com als inicis del segle XIX, sinó que també és cau de d’antipatriotes que en viuen. I n’hi ha un, molt actiu a la xarxa, que va ser protagonista durant el regnat regalat a José Montilla, durant el repartiment d’informes d’11.999 euros i de subvencions diverses a a parents, amics i coneguts. I ara, té els sants collons de pontificar i de declarar guerres contra els qui encarnen els valors d’aquells pioners de l’independentisme contemporani.
Diu el nostre home que “el nacionalista vol replicar a Catalunya l’Estat espanyol”. Dedueixo que quan diu “replicar” deu voler dir copiar, imitar o alguna cosa semblant. I continua, amb referència al nacionalisme: “Grans banderes onejant, monolingüisme, al·lèrgia a la diversitat interna.” Aquestes quatre paraules, amb un verb equivocat i un gerundi de regal, defineixen prou bé com de lluny és d’entendre res algú que només deu ser a l’independentisme per interès propi o perquè està de moda (o, vés a saber, perquè en un Estat català els informes serien de 119.990 euros). Que onegin grans banderes deu ser bo o dolent depenent de si la bandera onejada pel vent és la d’un imperi que oprimeix i destrueix nacions veïnes o si és la d’una nació lliure i sobirana orgullosa sanament de si mateixa. El monolingüisme, si s’entén com a una llengua d’ús social predominant, deu ser bo o dolent depenent de si és imposat pel veí o és el propi del país. El problema d’aquest “republicà” és que es queda més en les formes que en el fons, és a dir, que li manca una virtut molt humana. I el perill és que qui només veu formes i no fons, podria trobar molt normal penjar persones si veu al menjador de casa seva que hi ha un llum penjat que l’il·lumina. No. L’independentisme català no es pot permetre que els admiradors de Robespierre i els nostàlgics de la guillotina facin de Catalunya una nova república francesa, igual que aquella que, al·legant una igualtat volgudament malentesa, va assassinar les diverses identitats nacionals. Perquè encara seria pitjor, perquè, ni d’imitar, en saben. Els francesos van dir que tothom que menjava i pixava en el seu territori era francès…i havia de saber francès. Aquests aprenents de jacobí de pa sucat amb oli diuen que tothom que menja i pixa és membre d’un “nou país”…i del català? Ni en parlen, ni volen que es parli.
Però tranquils, que la guerra la guanyarem, perquè l’amor a la Pàtria és ferm, i els informes… els informes se’ls endu el vent. Fins que l’aire fresc entri, doncs, paciència, molta paciència. Quosque tandem, Vueltas…
