Què passaria l’endemà de la declaració d’independència de Catalunya? Aquesta és la pregunta a la qual intenta respondre Aleix Sarri, assistent de l’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa al Parlament Europeu en un text publicat al Cercle Gerrymandering. Sarri respon oferint cinc possibles escenaris de relació amb la UE.
El primer d’aquests seria la sortida de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu, és a dir, l’expulsió, per considerar que Catalunya ha trencat la legalitat espanyola i representa un mal exemple per a la resta de nacionalitats històriques d’Europa, quedant fora també de l’EEE i de Schengen. Sarri atribueix a aquest escenari una probabilitat molt baixa, argumentant que “l’autodeterminació és un dret reconegut per la legalitat internacional i les pràctiques dels estats. Tampoc em puc imaginar la UE estant disposada a situar fora del projecte ni de l’EEE 7,5 milions de ciutadans europeus. Crec que només una declaració unilateral d’independència que s’entengui molt precipitada pot dur a aquest escenari”.
La segona possibilitat seria que Catalunya quedés fora de la UE però seguís a l’Espai Econòmic Europeu, com Noruega del Sud. Aquesta situació es produiria si “Espanya (i altres estats aliats) utilitza el seu poder de veto per evitar la re-entrada de Catalunya a la UE. Amb tot, hi ha un gruix d’estats que ja han reconegut la independència de Catalunya”, i per tant Catalunya es manté dins de l’Espai Econòmic Europeu gràcies a un tractat de lliure comerç ad hoc amb la Comissió Europea.
Aquest escenari, segons Sarri, té altes possibilitats, considerant-lo com el més probable, i assenyala: “No imagino 10 Estats Membres negant el dret als catalans a participar en l’Espai Econòmic Europeu, i crec que seria una manera de que tots els actors mantinguessin les formes i aconseguissin el que busquen. Catalunya: la independència i seguir participant en un mercat de 500 milions de persones. Espanya: el veto de Catalunya. Europa: mantenir intacte l’Espai Econòmic Europeu”.
«Digui el que digui Espanya ningú sap ben bé què pot passar»
En tercer lloc podria ser que Catalunya es convertís en Estat Membre Associat, és a dir, que no estigués ni dins ni fora. “La possible sortida de la UE de la Gran Bretanya pot obrir una escletxa per a que en la propera reforma dels Tractats s’hi inclogui alguna figura intermitja que permeti als britànics seguir dins des de fora”. Així, només caldria el suport de dues terceres parts dels Estats per a que Catalunya pogués ser un Estat Membre Associat (“sense saber què voldria dir això exactament”).
Les probabilitats que Sarri atorga a aquest escenari són incertes, tot i que “viable”, ja que “Catalunya compleix les condicions a la perfecció, però depèn de la situació a la Gran Bretanya. És possible que en una futura Convenció el 2015, Cameron pressioni per la creació d’aquest tipus d’estatus, però la pregunta és: hi serem a temps?”
El quart escenari que descriu Sarri és un Estat membre de la UE havent de re-aplicar, és a dir, una vegada declarada la independència seguir el procés normal d’adhesió. Això però dependria “de la relació de Catalunya amb Espanya, si s’arriba o no a un acord amistós pel referèndum, o almenys per la divisió de deute i actius”, tot i que hi hauria el perill que algun altre país no reconegués Catalunya. Sarri creu que aquest escenari té probabilitats “decreixents i incertes”.
En darrer lloc, hi hauria l’opció d’Estat Membre de la UE, amb una ampliació interna. “Aquesta doctrina es basa en el fet que els ciutadans catalans ja són ciutadans europeus, i que tal i com reconeix la sentència del Tribunal de Justícia Europeu, el dret a ser ciutadà de la Unió és inalienable”, explica Sarri. I afegeix: “A més, s’estima que en Dret Internacional tot el que no està prohibit està permès, i que per tant Catalunya podria declarar-se independent i seguir dins la UE, ja que enlloc es prohibeix”.
Les probabilitats d’aquest escenari són per l’assistent de Tremosa “baixes-incertes”, ja que “només es poden fer conjectures, però em fa la sensació que permetre la integració directa a Catalunya dins la UE causaria un molt mal precedent per nacions com la Llombardia, Còrsega, Transilvània, Flandes o la Bretanya francesa”.
Sarri però conclou l’article amb dues reflexions. La primera, “que digui el que digui Espanya ningú sap ben bé què pot passar ni com reaccionaran tots els Estats”. La segona, una frase del sociòleg Zigmunt Bauman i amb la qual conclou el text: “La cultura d’Europa no té repòs; viu de posar en dubte l’ordre de les coses. I de posar en dubte la manera de posar-les en dubte”.
