Com diu la dita, la primavera la sang altera, i en l’actual context de les relacions Catalunya vs Espanya sembla que els nervis s’han alterat una mica més del que ho estan normalment en forma de pors en els dos bàndols. Uns, els espanyols liderats per Rajoy, Saenz De Santamaría , Montoro i companyia, veuen com el que ells anomenen “problema català “ està a l’alçada de la reducció del dèficit imposada per Brusel·les , més ben dit, per Merkel- i temen fermament que el procés català els desmonti un negoci que els ha funcionat a la perfecció durant trenta anys. Els altres els catalans, les declaracions de Duran Lleida posen nerviós al poble que veu com cada ficada de cullerada del líder d’Unió fa tremolar els fonaments d’un pacte de governabilitat que fa dos mesos semblava una bassa d’oli. D’altra banda, els nervis han arribat també a certa part del poble, als que van engegar el procés, que temen que el que es va viure el passat 11- S és difícil que es pugui repetir.
Els dos participants d’aquest combat de boxa tenen por, i per tal de controlar-la, intenten fer cops que puguin amansar l’adversari – el cas espanyol- o nous cops imaginatius per sortir de la tradició amb l’objectiu de deixar el contrincant amb un pam de nas- el cas català. L’estratègia del govern espanyol és ben clara, vist que el procés sobiranista català va més enllà de la novetat que és per un nen els nous regals de Reis, està meditant seriosament presentar a Mas un nou model de finançament amb l’objectiu de minvar les aspiracions secessionistes del president de la Generalitat, sent conscient del corresponent enuig del “morro fort” del PP i de més d’una comunitat autònoma. Per altra banda, en mig de la croada en què es troba el govern de CiU per elaborar els pressupostos, Montoro s’ha posat la disfressa de cúpido i li pretén proposar a Mas- Colell una reducció de l’objectiu de dèficit, allò que fins fa una setmana era un manament irrenunciable. Coses de la por.
Però aquesta por també existeix a Catalunya, i va més enllà del que diu Duran i Lleida els passadissos del Congrés o en els àpats del Palace madrileny. Aquesta plaga també ha afectat a la ciutadania, aquella que va iniciar amb tanta empenta un procés que fa un any semblava que estigués de forma perpètua al congelador. LANC, l’eix principal del poble català en procés independentista, atemorida per no repetir l’èxit de la multitudinària manifestació del passat onze de setembre, proposa per la propera Diada fer la cadena humana independentista més gran de la història. Tota proposta amb l’objectiu que el poble català alci la veu és bona, però en el context de crisi actual calen actes contundents que deixin clar què vol Catalunya, i de ben segur, el que cal és una nova manifestació igual de multitudinària que l’anterior. És hora de deixar-se de pors i tirar pel dret.
S’esperen nous cops en el combat, però si Catalunya vol guanyar-lo tocarà ser valent. L’adversari té més por del que sembla, i per aquest motiu cal tornar a la gosadia i valentia dels inicis, a la il·lusió de fer-se notar envaint Barcelona d’estelades donant a conèixer els anhels independentistes arreu del món. La por en el procés no ajuda. Cal repetir la marxa i esquivar fermament els cops llançats desde Madrid amb la corresponent ajuda d’un Duran i Lleida que en aquest estat de por se sent com peix a l’aigua. Cal ser valents, tirar pel dret i deixar la por a sis-cents quilòmetres de distància de forma perpètua sense cap possibilitat de retorn.. Ara és l’hora de la fermesa, aplicant el seny català, però amb valentia i gosadia .
