Poques vegades em sentireu dir que ens trobem en un punt d’inflexió, o de no-retorn, o de vital importància. En part perquè crec que s’abusa d’aquestes expressions, i en part perquè a mi cada dia em sembla d’allò més important. No obstant això, si mai hagués de fer servir aquestes expressions de la mateixa manera que s’utilitzen en els mitjans, l’ocasió seria ara mateix.
Catalunya viu moments convulsos. Ja havíem tingut manifestacions en contra de les retallades, la gran majoria de caire genèric (és a dir: agrupant molts sectors alhora i amb eslògans i problemes que representaven a diversos actors socials). En gran part, aquestes manifestacions eren propiciades per partits polítics i sindicats. Aquestes darreres setmanes, però, hem vist col·lectius concrets manifestant-se per separat en contra del que se’ls ve a sobre. Han estat administratius, bombers, metges, mestres, periodistes, etcètera.
No és el primer cop que les tempestes són fortes, però sí és el primer cop que es detecta una certa falta de rumb. D’entrada, i com ja ve sent habitual, la Generalitat parla a través de diversos caps. Hi ha consellers que es contradiuen amb certa freqüència, i fins i tot hi ha diputats i líders de CDC, Unió i ERC, que s’intercanvien ironies punyents dia rere dia. Totes dues coses ens recorden la descoordinació comunicativa del tripartit. I no són bons records.
Artur Mas ha de treure pit i demostrar que ell és el líder de CiU i el President del Generalitat. Quan abans ho faci, abans s’acabarà la sensació de desgovern. Una sensació preocupant, sobretot quan hi ha en joc el futur econòmic i social de Catalunya. Només amb un lideratge fort s’aconseguirà la pedagogia que tant anhela el Govern i que pretén (amb raó) que les queixes es dirigeixin més a Madrid, i menys als pressupostos catalans.
No hi ha dubte que amb les mans lligades poc es pot fer, però amb els teus “companys” tirant pedres al teu terrat, encara menys. No és normal que fa uns dies 104 diputats votessin a favor del dret a decidir, i l’endemà, enlloc d’una pinya, hi hagués propis i estranys cadascun d’ells anant per camins diferents. La societat vol unió, i unió és exactament el que requereix aquest moment. Farien bé els polítics catalans d’entendre-ho quan abans millor.
Acabo amb un canvi d’assumpte. Fa uns dies vàrem saber que Agustí Colomines –que col·laborà amb aquest digital ben bé des dels seus inicis– abandonava la direcció de la Fundació CATDEM per motius personals. Sense tindre jo cap relació personal amb aquesta fundació de CDC, i parlant estrictament des d’un punt periodístic, he d’admetre que la feina feta per Colomines i el seu equip al capdavant de CATDEM ha estat excel·lent, i que poques vegades una fundació de partit ha generat tant de ressò com aquesta. Serveixin aquestes línies per desitjar el millor a l’Agustí en els seus pròxims quefers.
