Aquesta setmana s’ha produït un fet inèdit en la història moderna. Un president català ha traslladat al seu homòleg espanyol la voluntat dels catalans de realitzar una consulta per decidir el seu futur. Artur Mas compleix així el seu compromís electoral i posa la primera pedra d’un procés durant el qual s’hauran d’esgotar totes les vies de diàleg amb Madrid per carregar-se d’arguments davant de la comunitat internacional.
En aquest sentit, l’objectiu d’aquest diàleg amb Madrid ha de ser doble: d’una banda, mantenir una relació el màxim de normalitzada en pro d’acords institucionals que vagin en benefici de la societat (en aquest sentit el govern espanyol ha de calibrar molt bé que segons quines actituds de bloqueig poden alimentar encara més el sobiranisme); i, de l’altra, demostrar per la via dels fets que no hi ha voluntat real d’acordar una consulta.
El procés engegat arran de la Diada de l’11 de setembre té un calendari definit i demana una certa calma. Primer hi ha hagut la declaració de sobirania i la resolució a favor del dret a decidir, i ara Mas ha traslladat a Rajoy el missatge sorgit del Parlament. Aquest és el camí.
Pel que fa al dèficit de cap manera es pot interpretar el gir del govern espanyol com un gest exclusivament per a Catalunya. El País Valencià, sense anar més lluny, està molt pitjor i en un risc de fallida imminent. La flexibilització del dèficit s’ha convertit, a més, en una necessitat econòmica per a l’Estat si no es vol aprofundir en la recessió.
En definitiva, estem en un procés molt complex en què s’ha d’aprofitar qualsevol escletxa i no donar arguments fàcils als que hi són contraris. El resultat electoral ha marcat un objectiu, el pacte de governabilitat l’ha reforçat fixant la data del 2014, i el Parlament ha visualitzat una àmplia majoria de 104 diputats a favor del dret a decidir. No és moment, doncs, de picabaralles de poca volada i d’interpretacions interessades. Cal persistir en el camí iniciat.
