Reconec que no sé gran cosa de religió ni de creences sobrenaturals en general. Com que ja tinc una edat, he conegut molta gent: monjos, polítics democristians, parapsicòlegs, espiritistes, místics islamistes… però quan una cosa no interessa gaire és difícil assimilar allò que s’allunya de l’anècdota. Tanmateix, no ho menyspreo pas, sinó que penso que és un tema important, perque l’apel·lació als creients, per part del poder políticoeconòmic, amb l ‘objectiu de guanyar-se la seva adhesió, és més antiga que el numeret dels faraons donant el tret de sortida per la crescuda del Nil.
En l’antiguitat els mateixos objectius del cristianisme antic, de “cohesió de l’imperi”, feien que els sectors socials amb objectius econòmics i socials alternatius generessin també postures religioses (“heretgies”) alternatives, de manera que els conflictes de fe no eren més que un maquillatge del conflictes del carrer. Aquell judaïsme “tan grec” i deformat que, amb el nom de Cristianisme, havia adoptat l’imperi, generà escissions centrífugues, com l’Islam (al segle VII, durant els primers anys, fou vist des de Roma com una secta herètica més), molt més útils en la perifèria monoteïsta original, un cop trencats els llaços amb la caiguda civilització itàlica.
Guerres de classes, guerres nacionals i de classe, progroms… Ja de bon principi, durant els primers cinc-cents anys, havien estat típiques i gairebé rutinàries les grans massacres dins mateix del cap i casal, Constantinoble, per conflictes que suposadament eren només d’opinió religiosa. Els anys successius, les guerres, malanomenades “de religió”, continuaren dividint sectàriament les poblacions d’aquelles antigues províncies que s’estenien a nord i sud del Mare Nostrum. Encara durant el segon mileni aquestes guerres van afectar greument els nostres germans occitans; i un poc més lluny, a l’altra vora de l’Adriàtic, només fa poquets anys encara han aconseguit dividir els parlants de l’idioma servocroat, esmicolant a sang i foc en tres trossos el seu territori.
Podria guarir-se amb cultura la sempre exitosa apel·lació política a la religió? No ho crec. En tot cas no serà fàcil, atesa la doble utilitat d’aquesta ideologia: de creença sobrenatural consoladora i d’adscripció identitària. De tota manera, no és això el que m’interessa, perquè són tantes les religions i tan dividides, que difícilment tenen una influència determinant en la política internacional. Ni tan sols l’Islam o el Protestantisme! En canvi l’Església Catalòlica és una cosa molt diferent, és un estat centralitzat i global, amb gran poder econòmic i una enorme influència que potser no arriba tant als fidels com als poders polítics i financers. Catalunya porta molts anys sofrint una catalanofòbia vaticana escenificada amb la negativa d’incloure la llengua del Principat d’Andorra entre els setanta idiomes usats per Nadal en la benedicció “urbi et orbi”.
La típica reacció catalana des de l’independentisme és alhora de dignitat racional, moral i nacional, és a dir: desinterès per un Papa que, per més inri, és conegut pels seus postulats masclistes i homòfobs. Però crec que la nostra és una tàctica equivocada, perquè l’experiència de les relacions dels països normals amb la “Santa Seu” ens demostra que no cal estar-hi d’acord per fer-hi negocis (això és realpolitik i sé que pot sonar dur, fins i tot psicopàtic). Segurament encara no tenim gaires possibilitats d’evitar que els bisbes espanyols ataquin l’independentisme català des de l’altaveu Vaticà, però atesa la influència del nou pontífex penso que no hauríem de “passar”, sinó que més aviat ens cal fer esforços per establir-hi ponts. No és una qüestió de religió (us ho diu un ateu i ateïsta militant), és més aviat un tema de capacitats de comunicació ben teixides de la causa sobiranista en vers els principals focus de poder mundial, sempre, això sí, a partir de l’habilitat de no declarar-se en contra de ningú, si més no fins que haguem aconseguit la independència.
Fantassin
