La cara fosca de la democràcia

L’ascens de l’extrema dreta a Europa és un dels titulars que deixen les eleccions al parlament europeu

El gran ascens de la ultradreta al Parlament Europeu, que podria disposar de grup parlamentari propi si aplega un mínim de vint-i-cinc diputats de set estats, és un fet a països europeus com França o Holanda. Formar aquest grup, un objectiu que no es pot donar per fet amb els resultats obtinguts però que podrien tenir a tocar, és la fita compartida de la dirigent del Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i del líder del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen dissoldre la Unió Europea (“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders) i tornar la sobirania als estats. Per què creix l’extrema dreta? El seu ascens és un retorn del feixisme?

Tot i que molts mitjans de comunicació associen el nazifeixisme amb la ultradreta parlamentària actual, aquesta última ha canviat profundament des de la derrota de l’Eix el 1945 i la reivindicació de doctrines totalitàries no figura als seus programes a l’Europa occidental. El nou extremisme accepta formalment la democràcia parlamentària i defensa referèndums en afirmar que les elits polítiques segresten la voluntat del poble i la mediatitzen amb partits i parlaments. Igualment, bandeja el racisme per exaltar la diferència cultural: no afirma l’existència de races diferents, sinó la de cultures incompatibles amb les de les respectives “comunitats nacionals”, com poden ser la gitana o musulmana, i cal retornar els seus membres als països d’origen respectius.

Moviment antiglobalització
En síntesi, el missatge d’aquests partits vol mobilitzar els de baix (que són el “poble sa” als seus ulls) contra els de dalt, les elits polítiques i econòmiques corruptes. Aquestes últimes són associades al foment de la immigració i identificades com “el partit de l’estranger”. El resultat és que la ultradreta aplega un vot de protesta contra l’establishment i de defensa d’una identitat que considera amenaçada. En aquest sentit, exigeix el que designa com a “preferència nacional”: que els autòctons siguin prioritaris a l’hora de rebre beneficis socials o accedir a llocs de treball davant d’estrangers.

D’aquesta manera, l’extrema dreta conforma un moviment antiglobalització, tot i no reconèixer-se com a tal: s’oposa a deslocalitzacions industrials, fluxos migratoris i de capitals, institucions supraestatals com la UE o presumptes amenaces representades per l’islam o l’hegemonia nord-americana. Però com s’ha produït aquest canvi de discurs?

Cap al xovinisme del benestar
Per comprendre-ho, hem de retrocedir a la postguerra europea. Aleshores la força ultradretana de referència era el Moviment Social Italià (MSI), creat el 1946. La seva reivindicació del llegat feixista la reflectien de manera críptica les sigles: MSI volia dir “Mussolini Sei Immortale” o “Mussolini Sí”. Liderat per Giorgio Almirante, fou l’opció d’aquest espectre més rellevant a Europa fins a l’eclosió del FN liderat per Jean-Marie Le Pen als comicis europeus del 1984, quan assolí un 11% dels vots.

El lepenisme va canviar el discurs dominant d’aquest àmbit polític en incorporar-hi com a temes estel·lars la seguretat ciutadana i, sobretot, la immigració (com testimonià la consigna “tres milions d’immigrants = tres milions d’aturats de més”). Vist el seu èxit, el missatge frontista fou emulat per forces afins d’arreu i la reivindicació del passat dictatorial quedà relegada a un segon pla o desaparegué.

A més, a l’inici dels anys setanta havien fet eclosió a Dinamarca i Noruega els “Partits del Progrés”. Inicialment van plasmar una rebel·lió contra la pressió fiscal i després encarnaren un xovinisme del benestar, en demanar restringir les prestacions de l’estat del benestar als ciutadans d’origen estranger. D’aquesta manera, als anys setanta i vuitanta l’extremisme dretà conegué canvis profunds.

L’11-S i la bandera de la islamofòbia
A la dècada dels noranta i a la primera dècada del segle XXI algunes de les seves formacions participaren en governs de coalició (Itàlia, Àustria, Suïssa), fet que facilità la seva normalització política. En aquest paisatge, l’atemptat de Nova York que reivindicà Al-Qaida el 2001 generà un nou gir d’aquest espectre ideològic quan el gruix dels seus partits va fer bandera de la islamofòbia.

Aleshores, aquests partits denunciaren l’islam com una religió retrògrada i de conquesta. Això els ha permès atraure homosexuals o feministes a l’hora de defensar els seus drets civils davant d’una pretesa amenaça musulmana que els limiti. Aquest gir ha facilitat a una àmplia dreta populista projectar-se com a liberal i defensora de la tolerància. Aquesta tendència es féu visible sobretot a Holanda, amb el lideratge de Pym Fortuyn i, quan l’assassinaren el 2002, l’esmentat Wilders.

Però quan semblava que l’extrema dreta havia iniciat una modernització irreversible, la irrupció d’Alba Daurada amb el 7% dels vots en les eleccions gregues del 2012 testimonia que això no és així. Aquest partit, que ha combinat violència i “treball social” (amb repartiment d’aliments o protecció a botiguers), indica que les expressions de neofeixisme poden rebrotar i conviure amb una ultradreta que cerca respectabilitat.

Reivindicacions nacionals
En qualsevol cas, avui la UE és una diana compartida per totes aquestes formacions, siguin modernes o tradicionals. Aquest organisme ha esdevingut en gran mesura un cobrador del frac que solleva tant als ciutadans d’estats rics ­—en pagar rescats de països del sud— com als dels endeutats —forçats a desmantellar l’estat de benestar—. Som, doncs, a les portes d’una gran afirmació de les sobiranies nacio­nals contra les elits dirigents de Brussel·les, que la ultradreta té moltes possibilitats de capitalitzar.

Les dates clau

• 1946. Constitució del Moviment Social Italià [MSI] que assumeix el llegat de Mussolini.
• 1948. L’MSI ingressa al Parlament amb el 2% dels vots i esdevé referent de la ultradreta europea.
• 1973. El Partit del Progrés de Dinamarca [FrP] ingressa al Parlament amb el 15,9% dels vots i un discurs de protesta fiscal. Marca l’inici del xovinisme del benestar i és el preludi del neoliberalisme dels anys vuitanta, encapçalat pels governs de Margaret Thatcher al Regne Unit i de Ronald Reagan als Estats Units.
• 1984. Èxit del Front Nacional francès a les eleccions europees (obté deu escons amb l’11% dels vots). La immigració i la seguretat ciutadana esdevenen nous temes de la ultradreta europea en detriment de la nostàlgia del passat.
• 1994. La Lliga Nord italiana participa al primer govern de Silvio Berlusconi.
• 1999. El Partit de la Llibertat [FPÖ] de Jörg Haider s’integra a l’executiu conservador que governa Àustria.
• 11 de setembre del 2001 L’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York marca un gir islamòfob en la ultradreta.
• 2002. Irrupció de Pim Fortuyn a la política holandesa amb el 35% dels vots a Rotterdam als comicis locals. És assassinat durant la campanya electoral dels comicis legislatius.
• 2011. Marine Le Pen succeeix el seu pare al capdavant de l’FN francès i inicia una desdiabolització de la formació perquè esdevingui un partit de govern d’acceptació potencialment àmplia.
• 2012. Alba Daurada ingressa al Parlament grec, fet que evidencia el creixement de la ultradreta neofeixista.

Tweet