La notícia ha passat quasi de puntetes. El govern espanyol modifica el codi penal militar, i la principal novetat de la reforma és que si abans els militars únicament podien jutjar civils en els casos d’un estat de setge o de guerra ara la definició s’ha canviat i diu que podran jutjar civils en cas de ‘conflicte armat’.
Quina diferència hi ha? Una de molt important: la constitució deixa molt clar quan s’instauren els estats de setge i de guerra i el paper preeminent, imprescindible, del poder civil a l’hora de declarar-los. Però un ‘conflicte armat’ no sé sap què és ni qui el declara. De manera que la reforma que s’ha activat serveix no pas per a augmentar el poder democràtic ni la garantia jurídica dels ciutadans, sinó ben al contrari. Dóna carta blanca als militars!
I això a l’Europa del segle XXI pot passar? Doncs es veu que sí. Sorprenentment. Això i coses potser no tan greus però també inquietants. Coses com ara que ahir TVE atribuís a ETA els atemptats de l’11-M, per més que en demanés disculpes vist l’escàndol que havia organitzat. L’extrem immobilisme de l’estat espanyol ja el saben també a l’estranger i per això autoritats com Allen Buchanan ja diuen ben clar que Catalunya podria fer valer com a argument per a la secessió la negativa d’Espanya a concedir una autonomia justa.
Hi ha un estat d’ànim general que considera que aquesta incapacitat de l’estat espanyol, i molt concretament del PP, de comportar-se com ho fan els seus homòlegs europeus en el fons va a favor nostre. El contrast, pensen, ajudarà que la Unió Europea ens empare en cas de necessitat. No dic que no. Però cal que siguem conscients que mentre això no arribe l’estat espanyol va fent una involució dramàtica que ja anem pagant i que fins i tot després de la independència del Principat continuarem pagant els qui encara siguem part d’Espanya.
I això és molt greu. Quan el ministre Wert diu a Escola Valenciana, amb tota la barra, que ell no té cap obligació d’ocupar-se d’una llengua que no és la seua, això ens empeny dècades enrere, ben bé al franquisme. Al mateix franquisme on la religió era una assignatura obligada i important, com ara Wert vol que torne a ser. Quin serà el pas següent?: la separació de xiquets i xiquetes? Que la televisió emeta en blanc i negre? O la recuperació del ‘parte’ obligatori, en substitució dels informatius plurals?
L’anècdota d’Escola Valenciana explicada abans en el fons posa en relleu que, a diferència dels altres estats europeus, l’espanyol no considera iguals tots els ciutadans. Més encara, les actuacions de l’estat espanyol demostren com es veu a si mateix: l’instrument de poder dels uns que ha de ser usat contra els altres.
Una percepció insòlita a Europa que tan sols es pot entendre, vull dir analíticament, si gratem en la seua legitimitat i ens adonem que, al final, si fan això que fan encara és perquè un dia van guanyar una guerra. Ens van guanyar una guerra.
