Els temps però, sobretot, els fets constaten que el PSC segueix absolutament desorientat
El procés sobiranista i, en conseqüència, el dret a decidir capitalitzen la política catalana des de fa tres anys. La restrictiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va situar l’autogovern en un carreró sense sortida i va obligar els partits a prendre un posició ferma, que no admetia cap mena d’ambigüitat, davant aquest complex encreuament. Només el PSC va decidir quedar-se en el camí del mig i el temps però, sobretot, els fets demostren que els socialistes encara segueixen absolutament desorientats.
Per una banda, van defensar la celebració d’una consulta en el seu últim programa electoral. I, fins i tot, el febrer van trencar per primera vegada la disciplina de vot amb el PSOE al Congrés per votar una resolució a favor del dret a decidir, que després també van validar al Parlament. En sintonia, també participaran en la comissió parlamentària que tractarà aquesta qüestió i que divendres vinent celebrarà la seva primera sessió de treball.
Però, per altra banda, el gener es van negar a adherir-se a la declaració de sobirania i dimecres no van assistir a la constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. El PSC va justificar la seva absència perquè, a parer seu, la cimera era un “aquerrale independentista”, malgrat que hi havia assistents no posicionats a favor de l’Estat propi. A més, el document unitari com a resultat de la trobada serà similar a un manifest aprovat la setmana passada a Lleida a favor de la consulta, que va comptar amb el suport del PSC.
Sens dubte, la indecisió i el desconcert tenen conseqüències. Les últimes enquestes confirmen que els socialistes continuen en caiguda lliure i pateixen fugues de vots cap a tots els partits, seguint la tendència dels darrers cicles electorals. Fa cinc anys, en el seu 11è Congrés, presumien de saber liderar la Catalunya que sap on va, però és evident que el PSC ha perdut la brúixola des de fa temps.
