Es gairebé inevitable que ens repetim en les nostres consideracions sobre la situació política i social del nostre país. Deixeu-me insistir-hi: si no establim, no només uns objectius majoritàriament presents al Parlament de Catalunya, sinó també una estratègia d’accions immediates ─també compartides en el dia a dia─, no ens en sortirem.
I els passos immediats requereixen posar-se d’acord amb el primer pas, com a condicionant general, i després pensar en els passos posteriors. Amb això vull dir que el pas fonamental i que exigeix una majoria àmplia per a poder-lo dur a terme, és aconseguir estructura d’estat per Catalunya ─diguem-li, simplement, la independència del nostre país.
I tot això per mitjans democràtics, la qual cosa vol dir convocar un referèndum d’autodeterminació. Si no disposem d’aquest instrument inicial no ens podrem plantejar polítiques socials i econòmiques més justes perquè no tindrem els instruments per portar a terme aquestes polítiques. I en tot cas, aquest segon pas hauria de venir de la mà del pluralisme social dels partidaris de la independència, com passa en qualsevol país democràtic del món.
O sia, allò que menys necessitem en aquests moments és augmentar la divisió estratègica entre nosaltres i anar fent proliferar noves iniciatives i grups dissidents que fan més difícil el suport majoritari als objectius primordials. I ja no parlo del famós «respecte a la llei», perquè d’això ja n’he parlat altres vegades.
I aquest també em fa recordar els meus temps d’estudiant universitari, a principis dels anys seixanta del segle passat, quan en ple franquisme el rector de la Universitat de Barcelona reclamava el «respecte a la llei» davant de les protestes democràtiques dels estudiants.
