Han passat ja uns mesos de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya i encara uns dies més de la manifestació del passat 11 de setembre. Potser molts us preguntareu, i ara què? Hem vist una sèrie d’esdeveniments que semblen trencar els anhels del futur de Catalunya, però no cal perdre l’esperança perquè aquesta setmana he detectat dos fets que us ajudaran a canviar el concepte i agafar noves esperances.
Després de la manifestació de la Diada de Catalunya, vam començar durant moltes setmanes i potser mesos a parlar quin era el camí que s’havia de seguir. En els últims dies hem viscut una sèrie d’esdeveniments polítics que ens haurien de fer pensar a més d’un i sobretot a la classe política que s’ha dirigit a debats que no tracten les qüestions de fons sinó que es limiten a portar l’interès públic cap allà on els interessa.
Però no, avui us parlaré de gent que hi entén molt més que no pas jo. Puc tenir la meva opinió al respecte de quins haurien de ser els propers passos a seguir, però no sóc cap autoritat reconeguda. Però pel contrari, m’ha agradat veure al llarg de la setmana passada la posada en escena del Col·lectiu Wilson amb la seva presentació a Barcelona i les paraules de Santiago Niño Becerra al programa “Singulars” de Televisió de Catalunya que us faran reflexionar.
Ja fa unes setmanes que la independència de Catalunya està quedant en un segon terme. Per sort, el Col·lectiu Wilson ha tornat a posar a l’agenda de moltes persones el futur que cal seguir. Molts de vosaltres ja coneixereu aquest col·lectiu format per prestigiosos economistes com Pol Antràs, Carles Boix, Jordi Galí, Gerard Padró, Xavier Sala i Martín i Jaume Ventura.
Aquests sis personatges van presentar-se en societat tot i que ja fa mesos que estan defensant la independència de Catalunya. En la seva presentació, que es va fer en un espai tan sagrat com el Cercle d’Economia a Barcelona, i davant d’un públic selecte, es va demanar a les autoritats que pactin la sortida d’Espanya. A més, han demostrat que tots aquells qui fan presagis catastrofistes al respecte d’una futura Catalunya independent no són certs.
Per altra banda, el mateix dimecres al vespre era el moment del programa “Singulars” que es fa a Televisió de Catalunya. Jaume Barberà tenia com a convidat a un economista que se’l coneix per ser bastant pessimista. Santiago Niño Becerra sempre s’ha caracteritzat per fer prediccions negres sobre el futur de la crisi. Però dins del seu poc optimisme em quedo amb unes paraules que em van fer pensar.
Va parlar, entre d’altres aspectes, que en un futur podem veure una Europa de dues velocitats. Dins de l’Europa de primera classe al costat d’Alemanya, França i d’altres hi hauria un seguit de regions espanyoles que es podrien agrupar en aquesta. Serien les regions d’Euskadi, Galícia, el Nord de València i com no Catalunya. Tenia l’esperança que Europa veuria de la singularitat catalana i que intervingués contra Espanya per potenciar aquestes zones que són potencialment econòmiques. I per què no?
La intervenció del Col·lectiu Wilson i de Niño Becerra em donen un anhel d’esperança. Són personatges amb una influència dins i fora molt remarcable. Aquest és el camí que s’ha de seguir, el d’obrir el problema català cap a d’altres fronts. Les seves són veus autoritzades que ens ajudaran a reconduir el camí que s’havia perdut les últimes setmanes a causa dels esdeveniments polítics.
Espero que d’aquí un temps, veiem la fi del camí. De moment em quedo amb una de les paraules del Col·lectiu Wilson en la seva presentació i és que veuen com un fet inevitable la independència de Catalunya. Ara falta que entre tots ens posem d’acord per posar una data i quin ha de ser el full de ruta a seguir.
