«El ritu d’invocar el “diàleg” una portada darrera l’altra equival al sortilegi “abracadabra” dels màgics abans de treure el conill del barret»
El relat és aquest: de sobte, la tensió entre la Generalitat de Catalunya i el Gobierno de España s’afluixa paulatinament –gràcies a les intervencions preternaturals de Duran i de Montoro– i estem en vigílies del retorn del seny i del pacte que –tothom ho sap– configuren l’ordre natural de les relacions entre ambdós governs. Ja retorna l’ambient idíl•lic, gairebé pastoral, de la benaurada política, aquella conversa assossegada que es corona amb una fraternal abraçada entre els actors del conflicte, sense vencedors ni vençuts. Ara estan descobrint que les desavinences que els divideixen no són pas tan terribles i, menys encara, conflictives. Han estat només uns mesos de rauxa. És comprensible. La cruesa inaudita de la crisi i l’actitud mesquina d’alguns oportunistes a banda i banda ha empès la gent sensata a refugiar-se en una tòxica pulsió sobiranista –els catalans hi som tan propensos, oi?– mentre els altres han patit un rebrot involuntari de primitivisme constitucional –inèrcies de la història, ja se sap…
El problema són els fets, que no hi són. Llàstima. Esclar, sense fets, es pot sostenir tot i també el contrari de tot. Amb els fets, en canvi, no. Valori quins fets li pesen més. D’una banda, una conferència “friendly” d’en Duran a Madrid i una reunió dels consellers de Finances sense amenaces –ni cap compromís– del ministre Montoro. De l’altra, la llista que assenyala Francesc-Marc Álvaro: “Quantes lleis ha impulsat el Govern Rajoy contra les competències pròpies de la Generalitat? Quants incompliments econòmics acumula el Govern Rajoy amb Catalunya? Quantes inversions compromeses ha deixat de fer el Govern Rajoy que afecten el dia a dia dels catalans? Quants esforços ha desplegat la delegada del Govern Rajoy per fer que el diàleg fructifiqui?”
Què el veu, el “diàleg”? Jo, de moment, no.
Fa l’efecte que aquest “diàleg”, ara per ara, no és més que una fabricació màgica. S’ha decidit que ha d’existir i es pretén la seva realitat amb el ritu d’invocar-lo una portada darrera l’altra, de la mateixa manera que els mags pronuncien el sortilegi “abracadabra” abans de treure el conill del barret. És la variant de la màgia anomenada il·lusionisme on et fan creure que veus el que no hi és amb una sèrie de trucs que s’amaguen del públic distraient-lo amb actuació i llenguatge teatrals. Aquí en diem fer passar bou per bèstia grossa. En espanyol en diuen “dar gato por liebre”.
Quina pena. Aquest “periodisme màgic” –tan murri a l’hora de fabricar els fets que li convenen– desconcerta la gent amb allò que els hi toca el voraviu. No hi ha dret. Com el “diàleg” no es pot predicar de la realitat, la reinterpreta amb uns passis de màgia, submergint-la en un ambient de remors, desmentits, silencis i oblits. Un límit de dèficit inexistent per aquí, una consulta de menys per allà… et voilà!
Tot plegat és una bola que fomenta dues variants de l’antipolítica: la conspiració (no hi ha “diàleg” perquè els dolents el barren) i el tribalisme (guanyen els meus perquè perden el teus). Una simplificació colossal.
Passa que la gent no som idiotes ni veiem la política com un entreteniment. Vés que d’il·lusionistes no acabin en trileros.
