«Hem aconseguit excel·lir, tot i la hostilitat tan notòria de l’estat espanyol»
Espanya és una societat embolicada, enmig de la qual els catalans hem aconseguit excel•lir com economia, tot i la hostilitat tan notòria de l’estat espanyol. Ni la injustícia fiscal, ni la malintencionada política d’infraestructures, ni tota la resta d’entrebancs han aconseguit que Catalunya no fos pròspera i líder, la tan citada ‘locomotora d’Espanya’. ¿Però com s’explica, tot això? ¿Com és que tot i els obstacles aquí ens en sortim i a d’altres bandes d’Espanya, tot i les subvencions, les ajudes, les facilitats, les infraestructures —AVE’s, aeroports, autopistes gratis—, no aconsegueixen anar més enllà d’un cert punt, ara rebaixat fins a nivells dramàtics per culpa de la crisi?
A ningú de nosaltres se li acudiria dir, però, que l’èxit dels catalans es deu a la injustícia espanyola, tot i que a la resta d’Espanya ha arribat a circular aquesta idea: el sistema espanyol era injust perquè permetia aquest èxit català, tan notori en relació a la mitjana espanyola. Sabem que en tota societat hi ha rics i pobres, i molt sovint sentim a dir que el sistema econòmic és injust precisament per això, perquè fomenta les desigualtats (els pobres cada vegada més pobres, els rics cada vegada més rics, com diu la cançoneta, que sol oblidar que una bona part dels rics d’ara són els pobres d’antany…).
Precisament una manera de reduir les desigualtats era no invertir a Catalunya, ja prou ‘pròspera’ en relació a d’altres bandes d’Espanya. Pels espanyols, la justícia consisteix en anivellar, la igualtat és la coartada d’aquesta mena de polítiques; pels catalans, la justícia passa perquè cadascú tingui el que és seu, el fruit del seu treball.
El que no ens expliquen mai és per què alguns es fan rics i per què d’altres no aconsegueixen sortir de pobres. ¿Per què —tot i els entrebancs— els catalans són més rics? ¿Hi ha injustícia, en això? Quin misteri més engrescador… Crec que alguns factors geogràfics, algunes facilitats hidrogràfiques poden explicar per què en alguns llocs es donaren les ‘revolucions industrials’ que dispararen unes economies en relació a unes altres que continuen perpetuant els vells models rurals: ¿però és injust, això? ¿És injusta que l’anomenada ‘tercera revolució industrial’, la dels ordinadors i Internet, hagi arrencat des dels Estats Units, enriquint encara més aquell país líder? Encara que la riquesa dels uns fa més visible —per contrast—, la misèria dels altres… Però entre una cosa i l’altra sembla no haver-hi una relació causal, oi?
La riquesa catalana és el que explicaria el dèficit fiscal, segons ens diuen, cosa que restaria arguments a la independència: ¿com no hem de pagar més impostos —de la renta i de societats— si som els més rics de la societat espanyola?
Tendim a pensar d’aquesta manera: si un grup social A (una comunitat, un grup racial…) té més èxit o acumula més riquesa que un altre B, llavors ens han ensenyat a percebre que l’èxit d’A es fonamenta en el fracàs de B. (Que A ha sostret alguna cosa a B, que A acumula béns o diners que pertanyen a B, que A tenia una avantatge inicial, que A conspira contra B, que A odia B, que A és afavorit per l’àrbitre o la llei, que A enganya B o fa trampes, que A té privilegis o saqueja B, etc…).
Aquesta manera de veure el món, sense més matisos, aplicada a l’entorn espanyol, fonamenta encara l’anticatalanisme (però també l’antisemitisme clàssic quan són els jueus els que excel·leixen en les seves societats). (O l’anticatalanisme i l’antisemitisme alhora,quan Israel es manifesta a favor de la nostra independència.)
I quan l’apliquem al nostre propi escenari, dins la nostra pròpia societat, acabem perpetuant els deliris antisistema: una mentalitat que multiplica la visió de la injustícia per tot… D’això se’n diu adular les masses, crear victimitzacions fictícies, despreocupar-se del per què de les coses en nom d’una visió simplista de rics i pobres, que permet l’elevació moral i la fuetada ideològica, però que no ajuda a entendre res de res ni tampoc a trobar cap solució conciliadora.
Se’ns diu que l’èxit de Catalunya es fonamenta en el fracàs de la resta d’Espanya o en l’apropiació de la seva riquesa, i que per tant tot això ha de ser corregit amb una fiscalitat per a nosaltres injusta. Tot l’anomenat pel catalanisme ‘espoli fiscal’ es basa en aquesta concepció espanyola: es tracta de treure als catalans allò que els ha estat injustament atorgat.
No se’ns diu què se’n faria de la resta d’Espanya sense Catalunya, i quina seria la situació econòmica del conjunt sense la participació catalana, no, tot això no se’ns explica mai, encara que aquest escenari comenci a ser temible si Catalunya s’independitza. ¿I com seria Espanya si reconegués plenament el fet català i li facilités un desplegament econòmic just i d’acord amb les seves necessitats econòmiques? ¿Pot ser no li anirien molt millor les coses?
La minoria que excel·leix —i per això mateix és perseguida i ultratjada i fins i tot expulsada— és un motiu clàssic en la història moderna: xinesos a Malàisia, japonesos al Canadà, grecs i armenis a Turquia, jueus a Polònia i Alemanya, etc… La majoria que queda enrere mai sol fer l’exercici d’anàlisi que li permetria aprendre què ha fet aquella minoria per excel·lir —treballar més, llevar-se més d’hora, tenir cura de l’educació dels seus fills amb més fermesa, moralitzar la seva comunitat, invertir en cultura, fomentar el tarannà moderat, no témer els negocis ni estigmatitzar la riquesa…—, sinó que atribueix al Sistema la desigualtat i la pròpia desventura, amb la temptació o bé de rebentar el Sistema o bé de perseguir, atonyinar o intentar assimilar a la força la minoria excel•lent (o tot això alhora).
Crec que pensem amb molt poca claredat, i que els que ens haurien d’ajudar a fer-ho millor es dediquen sobretot a sembrar equívocs i ressentiments, menyspreu, desinformació i incongruències.
