Referèndum? Dissabte 16 la majoria de membres de l’ANC van votar a favor d’exigir la celebració d’un referèndum d’independència a les institucions catalanes. Eleccions Constituents? Dilluns 18 de juliol la Comissió d’Estudi del Procés Constituent va ratificar el full de ruta que va guanyar les eleccions el passat 27 de setembre: procés constituent participatiu, aprovació de lleis de desconnexió amb el Regne d’Espanya, convocatòria d’eleccions constituents.
El Tribunal Constitucional ha donat la mateixa resposta a aquestes dues preguntes: l’amenaça de multes, inhabilitacions, delicte de desobediència i finalment la presó a la Mesa del Parlament si incompleix la seva sentència contra la resolució del 9 de Novembre. Davant aquesta advertència la Mesa del Parlament no ha inclòs les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent en l’ordre del dia del proper ple.
Ni eleccions constituents, ni referèndum d’independència; dissortadament en el conflicte amb el Regne d’Espanya el poble català no té altre camí que la desobediència civil»
Ja és hora d’encarar els fets i deixar-nos de subterfugis: el Regne d’Espanya usarà la violència d’Estat contra els representants electes de la majoria independentista tant si convoquen eleccions constituents com referèndum sobre la independència. Fins ara hem enterrat el cap a terra com els estruços per no veure la realitat . Tant als nostres representants com a la majoria de membres de les entitats sobiranistes els sembla impossible que hi torni a haver presos polítics per acomplir el mandat democràtic a un país de la Unió Europea al segle XXI.
Aquesta és la disjuntiva: o bé ens esporuguim davant les amenaces espanyoles i continuem amb succedanis, anomenant referèndum a una nova consulta tipus 9-N, o considerant eleccions constituents a unes eleccions autonòmiques. O bé entrem de ple en la «fase gandhiana» de la marxa vers la independència. Una fase marcada per la desobediència conscients de les lleis espanyoles que ens neguen el dret a l’autodeterminació i per l’acceptació de les seves conseqüències, és a dir inhabilitacions, multes i empresonaments.
Ja és hora d’encarar els fets i deixar-nos de subterfugis: el Regne d’Espanya usarà la violència d’Estat contra els representants electes de la majoria independentista tant si convoquen eleccions constituents com referèndum sobre la independència»
Des de fa mesos he defensat, pràcticament en solitari, des de Tribuna.cat la desobediència civil feta des de les institucions com l’única via que tenim. L’única manera de generar la pressió internacional necessària sobre el Regne d’Espanya perquè aquest accepti celebrar un referèndum vinculant sobre la independència. Només el diputat Joan Tardà ha fet pedagogia de l’escenari gandhià en públic i a la direcció d’ERC. Dimarts 19 de juliol el professor de Teoria Política a la UPF, Josep Costa ha coincidit amb aquesta posició en un article a El Punt-Avui. Sustenta l’alternativa de la Desobediència Civil en la filosofia de John Rawls, un dels teòrics de la democràcia i la justícia social amb més influència als Estats Units i al món anglosaxó del segle XX. Assenyala que aquesta via és un procés llarg i que l’èxit no està garantit. Paradoxalment la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional ens força a aquesta via; no es deixa cap altra alternativa que la rendició davant les amenaces de les institucions espanyoles.
Per aquesta raó és inútil discutir si eleccions constituents o referèndum. Les institucions, per un cantó, i l’ANC, Omnium i les altres entitats per l’altra, han de preparar la resposta a les advertències i amenaces del Tribunal Constitucional. Al proper Ple del Parlament constatarem si els diputats independentistes introdueixen les conclusions de la Comissió del Procés Constituent en l’ordre del dia i es mantenen fidels al mandat democràtic i a la resolució del 9 de novembre, o bé es deixen intimidar pels tribunals espanyols. Tanmateix el moment crucial serà al setembre, a la manifestació o manifestacions de la Diada Nacional i a la moció de confiança del President Puigdemont.
L’Onze de Setembre de 2014 estava marcat per la convocatòria de la consulta del 9-N, la data i la pregunta de la qual estava fixada des del desembre anterior. La Diada Nacional de 2015 va ser el primer gran míting electoral de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En totes dues convocatòries hi havia unitat entre les forces polítiques i les entitats que s’havien posat d’acord en uns reptes d’enorme transcendència. Aquests desafiaments proporcionaven una èpica que cridava els catalans a ser protagonistes al carrer del seu propi futur. A totes dues avinenteses l’hostilitat de l’Estat espanyol i dels mitjans de comunicació madrilenys era omnipresent i absoluta. Tota acció provoca una reacció en sentit oposat i aquesta afavoria l’assistència de milions de persones. Aquesta vegada aquesta unitat política no es dóna sinó que l’ANC exigeix la convocatòria d’un referèndum a les institucions. Aquest fet que dificultarà de manera notable la mobilització de la ciutadania.
Hi ha un alt risc de començar un mes de setembre transcendental sense la demostració de força i contundència amb què es va començar els cursos polítics de 2014 i 2015. Si no hi ha canvis de darrera hora, l’ANC centrarà l’Onze de Setembre en la reivindicació del referèndum sobre la independència. Amb aquesta exigència es posa el focus en una divergència interna sobre el full de ruta, quan el problema real és la confrontació amb l’Estat espanyol. Les divisions, des de la investidura del President de la Generalitat a l’esmena a la totalitat als pressupostos, han afeblit l’entusiasme de centenars de milers de militants independentistes. La reivindicació del referèndum evocarà les confrontacions passades i fer-ho en cinc llocs diferents, farà perdre l’espectacularitat de les passades Diades nacionals.
En canvi convocar el poble de Catalunya a protestar contra les amenaces del Tribunal Constitucional de multes, inhabilitacions, delicte de desobediència i finalment la presó dispararia el ressort col·lectiu de la dignitat del poble català. Cridar els ciutadans manifestar al carrer la seva determinació de portar la independència fins a les darreres conseqüències ompliria novament els carrer de milions d’estelades. Demostraria al Govern espanyol que la majoria del poble català està disposat a ocupar de manera permanent la plaça de Catalunya de Barcelona, a convertir-la en la nostra plaça Tahir o la nostra plaça Maidan, en el moment la detenció d’un càrrec electe per acomplir el mandat democràtic de les urnes. Milions de catalans es mobilitzarien com l’Onze de Setembre de 2012, 2013, 2014 i 2015 si entrem en una nova etapa de confrontació amb l’Estat espanyol que comportarà multes, inhabilitacions i la presó.
En la nova etapa el Regne d’Espanya infringiria el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i la Convenció Europea de Drets Humans. Catalunya seguiria l’exemple de Mahatma Gandhi per aconseguir la independència de l’Índia, que es va assolir perquè l’any 1943 hi havia més de 100.000 presos per desobediència civil. Una nova etapa que reproduiria l’estratègia de desobediència civil de Rosa Parks i Martin Luther King envers la constitució d’Alabama i altres estats segregacionistes del sud dels Estats Units. El seu empresonament va commocionar la consciència democràtica dels nordamericans i va forçar la intervenció de les institucions federals americanes. De manera anàloga la desobediència civil institucional ha de commoure els demòcrates europeus i obligar a les institucions europees a deixar de considerar el conflicte català com un afer intern espanyol. La nova etapa haurà de tenir present l’estratègia de Nelson Mandela que des de la presó de Roben Island va aconseguir una pressió internacional tan forta que va doblegar el règim de l’apartheid de Sudàfrica.
Ni eleccions constituents, ni referèndum d’independència; dissortadament en el conflicte amb el Regne d’Espanya el poble català no té altre camí que la desobediència civil.
