Espanya és l’únic país europeu que no va castigar els jerarques feixistes que van assaltar el poder i s’hi van mantenir durant quaranta anys. De fet, la legalitat de la democràcia espanyola deriva, via reforma, del fil que relliga el règim actual amb l’alçament militar de juliol del 36, com demostra, amb la seva presència permanent, l’actual cap de l’estat, elegit originalment pel dit del dictador.
No és aquest el cas de Catalunya. Artur Mas és president de la Generalitat com a successor legítim de Francesc Macià i Lluís Companys i el mateix Josep Tarradellas va retornar -com a president de la Generalitat en exercici- en virtud de la legalitat original de les eleccions de febrer del 36. De fet, tots els partits catalans -amb l’excepció del PP i Ciutadans- es consideren vinculats, precisament, a aquesta legalitat republicana.
Aquestes dues legitimitats han conviscut, en paral·lel, durant les últimes tres dècades. I això, inevitablement, marca dos nivells diferents de sensibilitat democràtica i dues maneres molt distants d’elaborar el discurs polític. Per això a Espanya existeixen personatges com Rodríguez Ibarra, afortunadament una raresa en l’Europa democràtica.
