És una més de les paradoxes que rosega la societat catalana: com més parlem d’independència de sobiranisme, de consultes per separar-nos d’Espanya i esdevenir un nou Estat dins la Unió Europea, més s’acumulen els trets que caracteritzen un país amb elements massa provincians.
El nacionalisme de declaració no acaba de venir acompanyat d’un pla ben estructurat que hauria de ser propi d’un projecte nacional ambiciós. Com si no ens acabéssim de creure que això va de debò. O, encara pitjor, com si, en el cas que Catalunya assolís finalment, superats tots els nombrosos entrebancs que hi ha enmig del camí, una independència formal, ens trobéssim amb un Estat català del tot espanyolitzat en les maneres de fer, en el funcionament de les institucions i en el pitjor que defineix l’Espanya tèrbola.
Els escàndols de corrupció en un context de gravíssima crisi econòmica i social ofereixen una possibilitat inimaginable per un moviment sobiranista seriós que tingui confiança en el futur del país. Però les respostes del gruix de la classe dirigent és exactament la mateixa que la que es produeix a Espanya: irresponsabilitat i cinisme.
En la història del país, tenim un cas molt emblemàtic de projecte ambiciós. Ideologia conservadora a banda, Prat de la Riba va ser capaç d’afirmar les bases d’un Estat propi sense plantejar una independència respecte Espanya, però amb la pretensió de dur a bon port una construcció nacional a la qual s’hi poguessin afegir sectors ideològics diferents. La marca definitòria de la Mancomunitat, però, va ser el talent i la qualitat. I que Prat se’n va sortir ho demostra que algunes de les institucions que encara ara tenim van ser creades en els anys de la Mancomunitat, fa ara cent anys.
Un procés sobiranista només excel·lirà i serà competitiu (és a dir, tindrà possibilitats reals de triomfar i de merèixer el triomf) quan vagi de la ma del talent, la generositat i l’ambició. En aquests moments, hi ha massa interrogants oberts al respecte.
Pep Martí.
