Les institucions, els partits polítics, els lideratges, el sistema electoral… A remolc de la crisi i els escàndols de corrupció, els pilars de la democràcia representativa estan sota sospita. El malestar ciutadà recorre la vella Europa, encallada en la construcció d’una unitat política. I recorre els països un per un, cadascun amb la seva singularitat. És més intens als estats més castigats per les polítiques d’austeritat, on com a reacció han sorgit moviments d’indignats i plataformes polítiques antisistema que han posat contra la paret la política tradicional.
Però el problema, tot i que s’ha fet ara més evident, ja venia de lluny i respon a causes estructurals que, com analitzem avui al diari, no es poden solucionar amb la vareta màgica de les llistes obertes. La cosa és més complexa i cal abordar-la sense por, amb voluntat de canvi real, un canvi que s’ha de notar al si dels partits i de les administracions, en la manera d’implicar els ciutadans des de la base -no només a través d’una reforma del sistema electoral, d’altra banda tan necessària- i en la manera d’entendre l’exercici de la política.
A Catalunya el moment actual uneix la desconfiança general en la política convencional que es dóna en tots els països de l’entorn amb la voluntat popular d’impulsar un gest profundament democràtic com és l’exercici del dret a decidir el propi futur, amb la mirada centrada en la creació d’un nou estat a Europa.
La reacció espanyola contrària a aquesta demanda està enterbolint amb joc brut el ja intrínsecament degradat paisatge democràtic. Resulta clamorós el contrast entre la necessitat imperiosa de regeneració del sistema i el bloqueig de l’Estat davant el projecte democràtic sobiranista.
Però això no ha d’impedir -sinó, al contrari, ha d’impulsar encara més- el camí cap a una transició que sigui nacional i profundament transparent: ha de servir per repensar el sistema a fons i per fer net dels peatges que s’arrosseguen des de la primera transició, els quals li han anat restant legitimitat.
