Suposo que quan els dirigents catalans fan cara de sorpresa perquè el govern espanyol recorre la Declaració de Sobirania fan comèdia. Espero que sigui així perquè en cas contrari, i com diria el Coronel Alamán, «que Déu ens agafi confessats«. De fet, com asseguraven diversos lletrats del Parlament, que són una gent que alguna cosa en sap de tot això, el text aprovat és «irrecurrible, però Espanya el recorrerà». Així, doncs, cap sorpresa.
Espanya fa el que ha de fer i el que es veu obligada a fer: impedir una consulta. Potser, encara que sembli mentida i malgrat els nostres esforços per convertir-la en un fiasco, Espanya creu que la té perduda. Diria que ja fa temps que ho preveu, perquè a Espanya no li agraden les sorpreses.
Com a exemple, cal recordar el que diuen les males llengües: que el febrer de 2009, l’aleshores ministre d’Afers Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, va advertir la comunitat internacional dels tres perills immediats que sotjaven Espanya si la crisi econòmica no s’aturava. Moratinos els va esmentar en la XLV Conferència de Seguretat de Munic, és a dir, el que seria a la seguretat internacional allò que el Foro de Davos és a l’economia.
El ministre va admetre davant del món més o menys civilitzat que Espanya temia o una guerra civil; un atac militar del Marroc amb una declaració de neutralitat per part de l’OTAN i la UE i… una guerra de secessió a Catalunya i Euskadi.
Així, doncs, que reclamin l’entrada a la pista del Tribunal Constitucional, a més de previsible, és d’agrair perquè podria ser pitjor. A Espanya no li agraden les sorpreses. A nosaltres sí. I més quan la sorpresa porta el nom de Joan Coscubiela per dir-nos que votarà «Sí». Segur que aquell febrer del 2009 en Moratinos amb això no hi comptava, ara sí que hi compten. Ai, que encara guanyarem..
