Per fi, després de moltes giragonses, creuaments d’acusacions i trifulgues de poca volada, el front català pel dret a decidir es va fer ahir realitat al Congrés de Diputats. CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA van votar a favor d’una resolució sobre el dret a decidir. I el més sorprenent de tot és que la votació del PSC en un sentit diferent del PSOE es va produir amb total normalitat, si no fos per la particular situació de Carme Chacón. L’exministra i diputada per Barcelona va desobeir l’ordre de Pere Navarro i va preferir no votar a haver-ho de fer en contra del PSOE.
Tot i així, cal posar en relleu el gest dels altres 13 diputats socialistes, que, sent contraris al procés sobiranista català, van fer un exercici de coherència política en votar a favor de l’obertura de negociacions amb el govern espanyol perquè es pugui celebrar una consulta vinculant. La decisió del PSC és important perquè situa el debat del dret a decidir en l’àmbit de la radicalitat democràtica i la participació ciutadana, i no pressuposa el resultat final. Dit d’una altra manera, és fals afirmar que el dret a decidir és sinònim d’independència, com pensa Chacón. És un exercici a través del qual es vol donar la paraula a la ciutadania perquè debati i es posicioni sobre el futur un cop s’ha comprovat que l’ statu quo actualno dóna més de si. Aquest diagnòstic, que també comparteix el PSC, xoca amb la concepció uninacional de l’estat espanyol que defensen el PP i el PSOE (i UPyD), i amb la seva negativa a respectar la voluntat del poble català expressada a les urnes el 25 de novembre passat.
És responsabilitat ara de les quatre formacions mantenir la unitat, almenys fins que es faci una proposta davant del govern espanyol, i preservar-la com un actiu clau del procés. El missatge que s’ha de llançar tant a Espanya com a la comunitat internacional és que el referèndum és un objectiu compartit àmpliament, i que el que separa i divideix és la negativa de Madrid a escoltar la veu dels catalans.
