Tossudament, des de l’enquesta de la UOC de desembre de 2009 fins a la de la setmana passada del CEO, tots els sondejos dibuixen un panorama en el qual una mica més del 50 per cent dels catalans votaria afirmativament en un referèndum d’autodeterminació i, per contra, el vot negatiu es quedaria pels voltants del 20 per cent.
No hi ha hagut variacions significatives en aquest àmbit, més enllà d’una certa tendència a créixer de l’independentisme i una lleugera davallada dels partidaris de la Catalunya espanyola. La capacitat de mobilització encara està més decantada cap al sobiranisme.
Només per això, té tot el sentit que el primer secretari del PSC intenti col·locar les seves sigles entre el grup majoritari dels electors. Entre d’altres raons perquè liderar l’espanyolisme implicaria resignar-se a ocupar una posició molt allunyada de la centralitat i, per tant, del poder institucional.
CiU no es va tornar sobiranista per voluntat pròpia, sinó arrossegada des de la seva base electoral. I al PSC li està passant el mateix. Negar el dret a decidir és considerat com una posició extrema pel bloc central de l’electorat català, el que decideix alcaldies i diputats. I, a més, tot indica que Espanya no paga traïdors, però tampoc als lleials.
