Emancipar un estat, consumar una secessió, no és una tasca senzilla. Ho estem veient últimament a Catalunya, on des que s’ha emprès l’anomenada Transició Nacional no han deixat d’emergir interrogants i de sorgir dificultats de tota mena, des de les legals a les teòriques, des de les polítiques a les ideològiques, des de la decisió d’un model per a emprendre el procés a la trobada d’un futur consens sobre el tipus d’estat de què es vol disposar…
Ja sabem que pel govern del PP tot es redueix a respectar la Constitució, és a dir, que el dret a decidir seria un dret il•legal i l’escenari de secessió quedaria descartat ja d’inici, a no ser que es disposés de la majoria reglamentària per a canviar la Constitució i, a partir d’aquí, obrir la clau cap a d’altres escenaris. Això —com és obvi— només es pot fer de la mà d’alguna de les dues grans forces polítiques espanyoles —PP o PSOE—, les quals han descartat ja d’inici qualsevol plantejament de la qüestió.
El més interessant, al meu parer, és que quan les lleis no responen a les ambicions polítiques o a l’ordre de les voluntats, llavors tothom es torna una mica filòsof, demanant-se el per què de tot plegat, què hi ha darrere els entramats institucionals, quin és el fonament de la vida en comú, quina necessitat hi ha de les institucions i per a què serveix realment la democràcia.
Mai com ara s’havia sentit tant citar —de manera sovint vergonyosa— Hobbes (la por com a fonament de l’estat), Rousseau (El contracte social, la necessitat que cada generació faci la seva llei), Voltaire (el dret a la discrepància), Montesquieu (la diversitat dels pobles, la diversitat dels règims), Maquiavel (la brutalitat del poder i la tendència a la tirania), etc., fins a Renan (Què és una nació?) o Locke (Què és sobirania?). En temps de plantejaments radicals anem a les arrels, que és allà on s’hi couen les decisions transcendentals.
Més enllà de les dificultats legals i polítiques hi ha un repte intel•lectual, omnipresent en les tertúlies que pretenen aproximar-se al tema i en les suposicions dels articulistes (i acadèmics) que volen dir la seva sobre aquesta problemàtica. Com sempre, hi ha manipuladors, “intel•lectuals” que disfressen els vells prejudicis amb quatre cites mal assimilades o retallades al gust del consumidor.
Per això és d’una pobresa mental gegantina tancar el debat com ho fan molts polítics i alguns articulistes: parapetant-se rere la lletra literal de la Constitució. Si el debat o la negociació, o la trobada entre presidents, s’ha de tancar simplement amb la cita de la Constitució, crec que no estem doncs en el terreny del debat sinó en el del fetitxisme o en el d’un trist fanatisme de la literalitat.
Si anem al terreny del debat, doncs, i de les idees, trobem que a nivell internacional hi ha molts pensadors que han donat voltes a la qüestió de la secessió entre estats. I si es fa l’esforç de llegir-ne alguns hom s’adona que el que diguin les lleis té una importància secundària. L’important llavors és aclarir les causes que poden fonamentar la secessió, i és aquí on un dels teòrics més importants d’això, Allen Buchanan, les enumera: 1) la conquesta militar d’un territori; 2) el genocidi de la seva població; 3) l’incompliment d’un acord d’autogovern previ per part de l’estat. Com diu el títol de la seva obra, es tracta de fonaments ‘morals’, que van més enllà de les lleis.
La ‘redistribució discriminatòria’ és una causa legítima per emprendre una secessió, ens assegura Buchanan. I això, no cal dir-ho, ens incumbeix de ple perquè d’aquesta discriminació en som experts fins a l’ofegament. Qualsevol persona amb una mica de sentit comú pot arribar a les conclusions d’alguns d’aquests teòrics. Amb una mica de filosofia —de bones maneres— i amb coneixements d’història tindrem més arguments que els que es limiten a repetir lletanies sordes.
A l’últim número de la Revista VIA hi ha un article de Marc Sanjaume on se’ns explica de manera molt entenedora com està el tema de la secessió d’estats en la ciència política. Agafeu el teòric que més us vingui de gust d’entre els citats—normatiu o empíric—: no n’hi ha cap que no doni empara a una causa o a una justificació que tingui molt pes en la secessió catalana.
Sanjaume ens presenta una aproximació teòrica que m’ha semblat ben curiosa. La formula el canadenc Stephane Dion, que té en compte dues variables —està pensant en el Quebec—: a) la confiança del grup que es vol emancipar, i b) la por a l’estat matriu en termes polítics, militars, culturals, econòmics, etc. ¿Tenim confiança en nosaltres mateixos com estat sobirà? ¿Tenim por d’Espanya pel que fa al futur que es podria recórrer plegats? Dion preveu quatre escenaris de futur combinant les dues variables; ho adapto al nostre cas:
1) Por d’Espanya i confiança en nostre futur: Secessió probable.
2) Por d’Espanya i poca confiança en el nostre futur: Secessió improbable.
3) Poca por d’Espanya i confiança en el nostre futur: secessió improbable.
4) Poca por d’Espanya i poca confiança en el nostre futur: secessió impossible.
¿En quin escenari estem? Només la por més la confiança fan probable la secessió, segons aquest teòric. De confiança en tenim, sembla (escenaris 1 i 3): ¿però tenim por? Si es té por, però, sempre es tendirà a perdre la confiança, ja que ens sentirem dèbils…; i si no tenim por llavors l’independentisme perd embranzida ja que es desinfla per incapacitat de mobilització. ¿Secessió probable? Vostès diran.
