El RUI com a gran tema és un error. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas
Que fotin una DUI i tirem endavant d’una vegada’, em deia una senyora ahir abans d’un debat a l’Eixample. Com ja ha passat en moments anteriors, hi ha un cert cansament. O més ben dit, una impaciència emprenyada davant dels missatges confusos dels qui prenen les decisions. I és que trobo que és força cert que cadascú va una mica a la seva i la gent ens maregem una miqueta. Potser torna a ser —com en les ocasions anteriors— un mal moment i la cosa tornarà a agafar ritme i bon ambient el setembre. Entre la diada i la qüestió de confiança, caldrà veure si tornem amunt i ens hi fem mal del tot. No les tinc totes. Sincerament.
Em sembla evident que la direcció de l’ANC ha quedat tocada després de la convulsió interna dels últims mesos. Òmnium ha optat per un perfil menys mediàtic i més de formigueta. No em sembla malament, però també té les seves pegues ara que calen referències que donin confiança. Per tant, les dues entitats que feien de ‘vigilants’ del procés han agafat perfils diferents. I la crisi entre Junts pel Sí —PDC i ERC— i la CUP, agreujada per l’estratègia partidista de les eleccions espanyoles, obre molts interrogants lògics i raonables entre la gent.
Com es pot recuperar el camí de la confiança i del somriure? D’entrada, tornant a parlar de la independència i del país que es podrà construir amb les noves eines. Tornant el debat sobre la via d’arribar-hi al pla tàctic i estratègic que li correspon. ElRUI com a gran tema és un error. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas. Són polèmiques que es fan servir per encarar uns contra els altres. I hi ha gent que hi perd els nervis. I no cal. No són tan importants. Allò que és important és treure’s les grapes de l’estat espanyol del damunt com més aviat millor. Si ho fem passant per un referèndum o no, és matèria d’experts i del full de ruta polític-institucional. Que fem un referèndum? Fem un referèndum. Que fem unes lleis de desconnexió? Doncs lleis de desconnexió. Aquests no haurien de ser mai debats de confrontació entre independentistes.
Què més es pot fer per recuperar confiança i somriure? Que les entitats que han mobilitzat milions de ciutadans aquests últims anys, tornin a fer el seu paper sense complexos. I que ho facin precisament com a símbol de la unitat i no obrint debats de divisió. Que es recuperin ràpidament del trasbals que va ser per elles el 27-S. Molta de la confiança que es va aconseguir en la possibilitat de fer una cosa tan gran com la independència va ser gràcies a aquestes entitats.
I què més es pot fer? Doncs els partits han de resoldre la seva crisi al parlament. La CUP ha de decidir si prioritza la independència o la seva coherència 100%. I Junts pel Sí ha de decidir si vol modificar el full de ruta o no, i comunicar-ho sense més dilació per tancar els debats que sembla que agraden tant a determinats catalans. I un cop resoltes aquestes qüestions, que quedi clar que a Madrid no hi ha res a fer i que no té cap sentit perdre-hi energia i temps. I que es posi en marxa el procés constituent popular i participatiu que van prometre als quatre vents. A veure si tots plegats ens distraiem amb coses més productives i constructives.
I què més? Podem aprofitar els dies que tinguem de vacances uns i altres per llegir les ‘Cartes a Màrius Torres’ de Joan Sales. O els ‘Seixanta anys d’anar pel món’ d’Eugeni Xammar. O ‘L’11 de setembre, poble a poble’ d’Antoni Muñoz. O ‘Contra el nacionalisme espanyol’ de Joan Fuster. O tants altres llibres que ens expliquen que algunes coses que passen no són gens noves i que no fem més que repetir errors i reproduir defectes. Diuen que fou Ciceró qui va dir allò que ‘els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la’, oi? Aprofitem que tenim grans memorialistes i historiadors i fem un bon repàs aquests dies a veure si sortim del bucle d’una vegada.
