En un país poden coexistir dues realitats, una tràgica, una altra còmica; una seriosa, una altra burlesca; una solemne, una altra una farsa. És exactament el que està passant ara mateix a Espanya.
D’una banda, una part, Catalunya, viu un moment transcendental en la seva història, el del naixement d’un nou Estat, una República catalana; de l’altre, la resta de l’Estat assisteix perplex i avergonyit a l’espectacle d’un president del govern que sembla d’òpera bufa i acaba una inenarrable compareixença amb un moltes gràcies per estar aquí, i un judici en el qual l’hereva del tron real a 6è grau ha de respondre d’uns presumptes delictes en una sala presidida per un retrat del seu germà.
L’emoció d’un moment històric i la perplexitat d’una bufonada.
Ahir va prendre possessió del seu càrrec el nou president de la Generalitat amb la fórmula de prometre lleialtat al poble de Catalunya, però no a la Constitució vigent ni al Rei. La marxa de Catalunya cap a la independència adquireix ímpetu i més velocitat. Palinuro ha donat complida compte dels tibants moments viscuts en dies passats en què, amb els seus més i els seus menys, la classe política catalana ha mostrat una voluntat, una capacitat d’acció i una altura de mires al servei del seu projecte nacional que clarament proven una vegada més que Catalunya no és Espanya i ja voldria Espanya ser Catalunya.
Com la seva intenció és continuar actuant de cronista d’aquest procés d’emancipació en el «país veí», com diuen els meus amics d’ERC, va assenyalar que aquesta presa de possessió del centésimotrigésimo president de la Generalitat va venir precedida per un discurs de comiat de l’anterior, Artur Mas, que va tenir la presència d’ànim i el sentit de l’humor d’afirmar que ell «sí agraïa els serveis prestats a tothom», un tots en el qual estava inclòs el Rei d’Espanya qui, però, no havia tingut la gallardia de reconèixer- a ell.
No cal afegir que en l’al·locució de Mas i la presa de possessió de Puigdemont, els representants de l’Estat, és a dir, la delegada del govern i el ministre de l’Interior, van mantenir un gest esquerp i agre i no aplaudir. Mostraven així, per si calia, amb quant desgrat es veu a Espanya que els polítics prometin lleialtat al poble abans que a un Estat que repudien, raó per la qual pretenen edificar el seu.
