Al Parlament no va fracassar ningú, ni ningú va trair res, perquè no hi va haver cap actuació irremeiable. La correlació de forces entre l’independentisme és la que van donar les urnes i la ciutadania ha de respectar el ritme de les negociacions. Un ritme que pot semblar inevitable per a uns quants, injustificable per a alguns i incomprensible per a molts. Entre tots els camins s’ha triat el més enrevessat, però continua havent-hi camí.
El candidat a la presidència de la Generalitat va perdre la segona votació d’investidura, la qual cosa manté vacant la direcció del país en el moment més delicat de la transició cap a la independència. No hi ha res perdut, perquè totes les forces independentistes continuen convençudes que no hi ha cap alternativa plausible a la desconnexió. Tanmateix, amb convicció no n’hi ha prou. Ni tan sols és suficient tenir majoria absoluta, cal saber-la gestionar. Cal voler-la gestionar en aquesta direcció i cal tenir en compte quines són les conseqüències de no voler fer-ho, o de no saber fer-ho.
L’Estat espanyol no s’ha quedat pas quiet esperant el moviment de fitxa a la cambra catalana. El corró jurídic i institucional s’ha posat en marxa amb tota la contundència dialèctica i amb tota la capacitat d’amenaça que té un estat que històricament ha demostrat que és capaç de llançar-se sense compassió contra Catalunya. Mentre la política catalana discorre pels meandres de la dialèctica ideològica i l’estratègia d’aparador, des de Madrid totes les forces polítiques han sabut actuar amb un sentit d’estat que a Catalunya no existeix.
Al Parlament no va fracassar ningú, ni ningú va trair res, perquè no hi va haver cap actuació irremeiable. La correlació de forces entre l’independentisme és la que van donar les urnes i la ciutadania ha de respectar el ritme de les negociacions. Un ritme que pot semblar inevitable per a uns quants, injustificable per a alguns i incomprensible per a molts. Entre tots els camins s’ha triat el més enrevessat, però continua havent-hi camí.
P.A.
