Però també demostra que la Unió no es mou per grans principis inscrits en pedra que neguen les aspiracions democràtiques dels pobles, sinó pel pragmatisme. El mateix pragmatisme que porta a firmar acords amb Kosova és el que farà que Catalunya romangui dins la Unió quan arribi el moment.
Un dels arguments habituals que més es repeteixen des de l’unionisme és que la Catalunya independent quedarà fora de la Unió Europea –fet que no està previst en cap tractat– i que no tindrà cap possibilitat de tornar-hi durant un període de temps llarguíssim. Kosova, un territori que formava part de Iugoslàvia, es va declarar independent, de manera unilateral, el 17 de febrer del 2008. Més de cent estats de tot el món ja l’han reconegut. Amb les excepcions de Romania, Xipre, Grècia, Eslovàquia i Espanya. Aquest últim estat, per raons òbvies: reconèixer Kosova donaria arguments incontestables a Catalunya.
Avui Kosovo, demà Catalunya
Doncs bé, malgrat aquest rebuig i aquest intent de negar l’existència de Kosova, dimarts al matí la Unió Europea –Espanya inclosa– va firmar un acord d’associació i estabilització amb Kosova, que és el primer pas perquè algun dia aquest territori s’incorpori al club dels Vint-i-vuit. És cert que el pacte no implica el reconeixement de Kosova com a estat independent, però aquesta clàusula és més aviat una imposició retòrica dels membres que neguen l’existència de la república. Perquè quan Kosova s’incorpori com a membre de ple dret ho haurà de fer com a subjecte polític.
L’acord és una bona notícia per a una Unió que viu moments crítics. L’allau de refugiats posa a prova els Vint-i-vuit i demostra que encara queda molt per avançar. Però també demostra que la Unió no es mou per grans principis inscrits en pedra que neguen les aspiracions democràtiques dels pobles, sinó pel pragmatisme. El mateix pragmatisme que porta a firmar acords amb Kosova és el que farà que Catalunya romangui dins la Unió quan arribi el moment.
