«Mene mene tekel upharsin«. Qualsevol dia a una paret de la Moncloa hi veuran la misteriosa maledicció en arameu que va aparèixer escrita al palau de Babilònia de l’antigor anunciant la imminent desfeta. Els dies de l’imperi estan comptats, deia. Doncs això.
Rajoy corre el risc que si la resposta que dóna a la pressió catalana és radical, l’Estat es col·lapsi. Hi està molt a prop, cada dia més
Mariano Rajoy intenta aprofitar la votació que farà el Parlament obrint el procés d’independència per intentar guanyar les eleccions generals, i això pot ser la seva perdició política. L’Estat espanyol està cremant totes les naus per intentar frenar la secessió, i en pagarà un preu molt alt. S’ha carregat la presumpció d’innocència, l’executiu teledirigeix la justícia, el Tribunal Constitucional s’ha transformat en un matusser tribunal d’ordre públic, i els mitjans de comunicació públics han esdevingut ariets contra una regió díscola. El projecte espanyol cada dia és més i més rígid i agre. Per intentar combatre l’independentisme, Rajoy està enrocant l’Estat fins al punt que fins i tot els mateixos espanyols aviat sentiran claustrofòbia.
La ronda de líders polítics que ha convocat aquesta setmana Rajoy a la Moncloa per avaluar la situació política a Catalunya és el colofó d’aquesta decadència de l’Estat. Que Pedro Sánchez no sortís de la Moncloa reaccionant contra la contrareforma que prepara Rajoy, és una prova de la desorientació dels dirigents del PSOE. I que Albert Rivera li demanés encara més mesures coercitives, el desautoritza com a polític suposadament regeneracionista. L’únic que ha vist el que els ve a sobre als espanyols és Pablo Iglesias, cal reconèixer-ho, però també és conscient que no té força per evitar l’ensulsiada.
A les eleccions presidencials nord-americanes, que se celebren al novembre, són cèlebres els «october surprise», els fets inesperats que canvien la tònica electoral just un mes abans dels comicis. Rajoy ha interpetat amb mirada curta que la resolució acordada entre Junts pel Sí i la CUP és el seu ‘october surprise’, que pot consolidar el PP a les eleccions del 20-D si planta cara a la secessió. També Rivera ho veu de la mateixa manera, i competirà amb Rajoy. I encara hi podeu afegir Pedro Sánchez, que no vol quedar descavalcat de la cursa. Els dirigents dels tres partits estatals han entrat en una discussió que porta a enrocar més i més l’Estat, amb una lògica perversa.
Els imperis -sigui dit sense to pejoratiu-, les realitats institucionals complexes, sempre han fracassat per col·lapse, perquè s’han fet excessivament rígides. Quan els Estats s’enroquen, quan supediten la democràcia, quan s’encarcaren és quan són més fràgils. Espanya hauria estat realment forta si hagués concedit un referèndum a Catalunya. Fins i tot potser l’hauria guanyat gràcies a aquesta actitud oberta, com li va passar a David Cameron, i n’hauria sortit cohesionada. Però Rajoy i el PSOE no han volgut dialogar i han dinamitat els pactes de la transició. Ja no en queda res i han iniciat una contrareforma. Les decisions en la història no són mai innòcues i sempre acaben presentant alguna factura. Ja hem vist que els dirigents independentistes poden patir persecució judicial. Però Rajoy corre el risc que si la resposta que dóna a la pressió catalana és radical, l’Estat es col·lapsi. Hi està molt a prop, cada dia més.
«Mene mene tekel upharsin«. Qualsevol dia a una paret de la Moncloa hi veuran la misteriosa maledicció en arameu que va aparèixer escrita al palau de Babilònia de l’antigor anunciant la imminent desfeta. Els dies de l’imperi estan comptats, deia. Doncs això.
Lluís Bou
