«No s’adonen que el tema de la suposada corrupció no altera a aquells que ja han pres de determinació de caminar cap a la independència»
El nou Parlament sorgit de les eleccions del 27S ha posat la directa per complir el seu compromís de tenir enllestits en 18 mesos els treballs perquè Catalunya pugui assolir la seva plena sobirania. No és un cavall desbocat que córrer sense nord, sinó que es tracta d’un vaixell que navega per aigües molt mogudes i que ha posat la proa cap a la seva destinació. No hauria de sorprendre a ningú la proposta de resolució pactada per Junts pel Sí i la CUP, al contrari, és el que s’espera que facin els que van guanyar les eleccions del 27S amb una majoria prou clara, 1.957.348 vots (el 47,74%) corresponent a 72 escons, la majoria absoluta del Parlament.
Qui no està fent el que hauria de fer, i el que a priori s’espera d’un govern, és l’executiu de Mariano Rajoy. Continua amb el vell estil, amb la vella política de negar el diàleg i de repetir una i altra vegada que res és possible. Fa una certa vergonya aliena la manca de cintura per trampejar la situació i, sobretot, l’escassa capacitat d’anàlisi. De fet, aquesta mancança és atribuïble també als seus socis de posició política, PSOE i Ciutadans, que son incapaços d’aixecar el cap per un moment de la Constitució i de mirar que està passant a Catalunya. Creuen que amb l’arma de la corrupció podran desmuntar l’onada que empeny el país cap a la independència. Creuen que amb l’espectacle mediàtic dels escorcolls de la policia o de la Guàrdia Civil a la recerca de les corrupteles convergents acabaran amb el sentiment del 47,7% dels catalans. No sé si CDC és un partit corrupte (no poso les mans al foc per a ningú); no sé si la família Pujol ha actuat correctament o no. No estic en condicions d’afirmar una cosa, ni la contrària, solament miro, analitzo i veig el que sembla. I massa sovint, el que sembla és que tot és una immensa campanya, un us polític de la justícia.
Alguns exemples del que dic ajudaran a entendre-ho:
– 15 de Novembre de 2012. En plena campanya electoral de les eleccions al Parlament, on CDC fa un pas clar cap el Dret a Decidir, el diari «El Mundo» publica un suposat informe de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) que acusa Artur Mas i Jordi Pujol de tenir comptes bancaris a Suïssa i Liechtenstein amb les comissions il·legals que les empreses pagaven a CDC a través del Palau de la Música, a canvi d’adjudicacions d’obra i serveis de la Generalitat. No es va poder acreditar que l’informe de la UDEF fos autèntic i tampoc es van trobar els suposats comptes bancaris.
– 28 d’Agost de 2015. La coalició Junts pel Sí, que aplega CDC, ERC, escindits d’Unió, del PSC i d’Iniciativa tenen previst fer el primer macro acte de campanya del 27S, amb millers de participants. Aquell mateix dia, al matí la Guardia Civil escorcolla un despatx de la seu de Convergència, la seu de Catdem (Fundació de CDC) i els ajuntaments de Lloret, Figueres, Sant Celoni i Sant Cugat. Les televisions ho capten tot perquè la nit abans algú les havia avisat.
– 26 d’octubre de 2015. Data de constitució del nou Parlament sorgit de les eleccions del 27S. És el Parlament que en 18 mesos ha de posar les condicions perquè Catalunya pugui ser sobirana. Cinc dies abans, la Guàrdia Civil escorcolla la seu de CDC. S’enduen diverses caixes plenes de documentació i informació d’alguns ordinadors, i detenen el tresorer de CDC, Andreu Viloca i el conseller delegat de l’empresa pública Infraestructures.cat, Josep Antoni Rosell. La Fiscalia justifica els registres pel «risc de destrucció de proves», CDC diu que s’han endut la mateixa documentació que el 28 d’agost i el president Artur Mas afirma: «CDC i jo som objecte de caça major».
– 27 d’Octubre de 2015. L’endemà de la constitució del nou Parlament i de l’elecció de Carme Forcadell com a presidenta, la Policia Nacional escorcolla el domicili de Jordi Pujol i de tres fills seus, enmig d’un gran desplegament policial i mediàtic.
Ja sé que la canterella oficial és que la justícia té el seu propi ritme. Però quina casualitat que el ritme sempre es posa en funcionament per influir o condicionar (sense voler-ho, clar) un procés electoral, un estat d’opinió, una sessió parlamentària o tot un president de la Generalitat. Però està clar que tot això no atura els dirigents dels partits sobiranistes ni, per ara, fa trontollar l’estat d’opinió dels catalans. No s’adonen que el tema de la suposada corrupció no altera a aquells que ja han pres de determinació de caminar cap a la independència; que per molta guerra bruta que hi hagi l’onada de fons cada vegada serà més imparable; que si no mouen fitxa ràpidament l’onada els passarà per sobre. Pot ser que passi ara o d’aquí uns pocs anys, però els vents que venen de Madrid (alimentats amb actituds com les d’ahir de Mariano Rajoy advertint Catalunya amb mesures excepcionals) serveixen per fer més sòlida i gran l’onada.
J.M.Torrent
