Ningú no pot inhibir-se del procés. Ni la CUP ni Junts pel Sí, perquè la batalla tot just ha començat i serà llarga i feixuga. Perquè a l’altra banda ni tan sols hi ha polítics. Tenir-los seria fantàstic, voldria dir que algun home d’Estat s’asseuria a negociar, a resoldre un problema polític amb la dialèctica i no amb la legislació i la judicialització de la política, com fan exclusivament els funcionaris que governen Madrid. Enfrontar-se a un funcionari com Rajoy és molt més perillós que tenir davant un home d’Estat. I si no, temps al temps
La combinació de la tradició marxista i la praxi política llibertària fan que la tàctica de la CUP sigui massa complexa.
Per primera vegada, Catalunya té una esquerra radical -segons el DIEC, és radicalqui ho canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes– no estatalista, que combina la lluita al carrer amb la representació institucional per assolir una fita nacional, i que a més, té prou força com per orientar el futur del país cap al precipici o cap a la glòria. Tot plegat, un cúmul de consideracions que converteixen la CUP en un fenomen de gran rellevància que els llibres d’història hauran d’intentar definir.
L’historiador Borja de Riquer feia notar en una entrevista a El Món que la CUP és una mena de còctel ideològic que pot acabar esclatant-nos a tots a les mans, perquè ha de combinar dues tradicions ideològiques que, al seu entendre, a dia d’avui són com l’aigua i l’oli. El còctel de CiU ja va esclatar fa uns mesos després de més de tres dècades, i ara queda un altre còctel a CDC.
Certament, la CUP té dues ànimes. Recull la tradició política marxista, però a la vegada, en la seva praxi política s’hi detecten molts elements propis de la tradició llibertària. El còctel de què parlava el senyor de Riquer no fa referència als valors que representen, sinó perquè en un moment tan transcendent per al país, la CUP es pot trobar que té estratègia, l’assoliment de la llibertat social i nacional de Catalunya, però que la pràctica llibertària l’acabi inhibint de tenir una tàctica política i se n’acabi desentenent.
No deu ser gens fàcil per a la CUP gestionar el paper que les urnes li han atorgat.Preservar un ideari i no deixar-se trepitjar és un gest de dignitat que en molts moments de la història no hauria creat cap contradicció, ni al partit ni a la societat a la qual aspira legítimament a representar. Però ara som en un moment històric que ha trigat 300 anys a arribar. Aquesta «efemèride» ho complicat tot.
Ningú no pot inhibir-se del procés. Ni la CUP ni Junts pel Sí, perquè la batalla tot just ha començat i serà llarga i feixuga. Perquè a l’altra banda ni tan sols hi ha polítics. Tenir-los seria fantàstic, voldria dir que algun home d’Estat s’asseuria a negociar, a resoldre un problema polític amb la dialèctica i no amb la legislació i la judicialització de la política, com fan exclusivament els funcionaris que governen Madrid. Enfrontar-se a un funcionari com Rajoy és molt més perillós que tenir davant un home d’Estat. I si no, temps al temps.
