Tal com va passar després de les eleccions del 2012, quan la pressió mediàtica unionista donava el procés per mort perquè Mas havia perdut diputats, o de la mateixa manera que, posteriorment al 9-N, els mateixos enterradors liquidaven el camí cap a la independència, la victòria de diumenge de les forces del sí ha estat rebuda amb el mateix menyspreu i to desqualificador no només des de Madrid sinó també des de molts sectors a Catalunya que arribarà el dia de la independència i no se n’hauran adonat.
El procés és viu, està ratificat més que mai per les urnes i els partits que tenen aquest mandat tenen la intenció de complir amb el seu electorat. No serà difícil, en primer lloc perquè s’han d’entendre, però ningú no ha dit mai que aquest camí sigui senzill. De fet, sempre ha estat difícil i en cada cruïlla la ciutadania ha escollit el trencant més complex. Fins ara, tanmateix, s’han anat superant totes les etapes de manera satisfactòria i es pot dir sense cap mena de dubte objectiu que l’independentisme s’ha consolidat com mai abans en la història en el centre de la política catalana, amb una majoria absoluta i una heterogeneïtat social i territorial que la converteix en l’opció més sòlida.
Ignorar aquest mapa polític és una temeritat per a aquells que volen que Catalunya continuï a Espanya, perquè ignorar el problema no el farà pas desaparèixer. En canvi, les forces impulsores del procés sobiranista tenen el camí més obert que mai per continuar avançant. Ara mateix, el principal obstacle només seria la incapacitat de coordinar-se per començar la marxa. És aviat per patir. És tard perquè algú es pensi que hi ha marxa enrere.
P.A.
