Segons una enquesta que va publicar El Periódico el passat diumenge, si es fessin ara unes eleccions generals espanyoles, el PP perdria cinquanta-un escons.
Tenint en compte els escàndols de corrupció i el desgavell del govern de Mariano Rajoy, que, en uns dotze mesos a la Moncloa, només ha aconseguit que no es pugui recordar José Luis Rodríguez Zapatero com el pitjor governant espanyol dels darrers trenta anys, potser cal preguntar-se com és que el PP no perd encara molts més escons.
El PSOE obté un lleuger ascens amb tretze escons més; una autèntica sorpresa perquè el desastre de Rajoy no fa pas bo el govern de Zapatero i, com tots sabem, el lideratge del Partit se’l disputen dos antics ministres seus: Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba.
En les eleccions del 2011, la direcció socialista va decidir presentar com a candidat Rubalcaba, el qual no va ser capaç de convèncer la gent que ell era una opció millor que Rajoy, qui, recordem-ho, va guanyar els comicis únicament gràcies a la descomposició política de Zapatero, forçat a convocar eleccions anticipades a conseqüència del seu total descrèdit.
Izquierda Unida passaria dels onze diputats que té a assolir-ne entre vint-i-dos i vint-i-cinc; bé, si un dia arribessin al govern, podrien nomenar ministre d’economia i hisenda l’actual alcalde de Marinaleda (Sevilla), Juan Manuel Sánchez Gordillo, qui, doncs, tindria ocasió d’aplicar a nivell estatal la seva teoria que la manera de resoldre la crisi és assaltar supermercats, com també podrien mirar de bastir un bloc alternatiu internacional juntament amb Cuba, Veneçuela, l’Equador, Nicaragua i Bolívia.
UPyD faria el gran salt arribant a aconseguir entre vint-i-tres i vint-i-sis escons, quintuplicant, doncs, el seu nombre de diputats.
Aquesta és la dada més inquietant perquè la formació de Rosa Díez és el partit dels qui consideren la recentralització i l’afirmació d’un projecte nacional unitari castellano-espanyol com la solució dels problemes d’Espanya, l’arrel dels quals gairebé sempre es troben en els excessos que s’han comès durant els darrers trenta anys en el desenvolupament del sistema autonòmic.
Podem estar segurs que si a un simpatitzant d’UPyD li expliquem el procés de dissolució de la seva llengua, cultura i identitat que ha patit Occitània dins França, la seva reacció serà la de lamentar que, a Espanya, no hagi passat igual amb Catalunya i Euskadi.
Més d’una vegada s’ha dit que Espanya no és pas cap altra cosa que una França esguerrada; doncs bé, l’objectiu de Rosa Díez és superar aquesta mancança i assolir una Espanya tan centralista i uniforme com França.
Al costat dels d’UPyD, qualsevol dirigent del PSOE o, fins i tot, del PP, pot passar com un ferm defensor de l’Espanya plurinacional, i, amb tota seguretat, un dels arguments d’aquest partit deu ser el de desqualificar populars i socialistes presentant-los com uns que sempre parlen de la unitat nacional d’Espanya però, quan és l’hora de la veritat, sempre acaben abaixant-se els pantalons davant dels nacionalistes.
Vistes, doncs, les expectatives de vot d’UPyD, si una cosa no s’entén és com pot haver-hi encara algú que cregui en el projecte d’una Espanya federal, perquè, com és obvi, el PP, el PSOE i IU només podran intentar evitar el creixement de Rosa Díez radicalitzant el seu espanyolisme; la situació seria del tot diferent si la força en augment no fos UPyD sinó un hipotètic partit federalista d’àmbit espanyol.
En conseqüència, el sondeig de El Periódico l’hem d’interpretar com un avís que aprofitem per fugir d’Espanya ara que encara hi som a temps, perquè amb els vents que hi bufen l’única millora possible del nostre autogovern és la independència.
Les opcions reals que tenim són, només, o esdevenir un estat d’Europa o convertir-nos en una versió espanyola d’Occitània.
Entre les forces catalanes, CiU retrocediria lleugerament, cosa que, suposo, cal agrair a Duran i Lleida, mentre que ERC podria aconseguir entre sis o set diputats, amb la qual cosa es confirma la represa del partit assolida per Oriol Junqueras.
Dissortadament, en l’estudi d’opinió que estem comentant, no hi surt cap dada referida a la coalició valenciana Compromís, ni als partits nacionalistes de les Illes.
