Xerrades amb el jutge Santiago Vidal

El jutge Santiago (Santi) Vidal té una agenda atapeïda. Properament farà una xerrada a Sabadell per presentar el seu llibre “Els set pecats capitals de la justícia”, tal com va fer-ho dijous passat a Sant Cugat del Vallès, d’una manera informal i distesa, compartint informació, anècdotes i berenar amb els assistents.

No te n’adones i la quantitat d’informació que proporciona durant la seva xerrada és molt gran. Un exemple anecdòtic i poc conegut. Sabíem que els catalans som menys amics de plets que a la resta d’Espanya? Les xifres: en un any, a Catalunya han tingut lloc un milió de plets, xifra similar a l’entorn europeu, a països com Alemanya o la Gran Bretanya. En el mateix període de temps, els plets totals de l’Estat han sumat 11,5 milions. Aproximadament, el total per Espanya és d’un plet per cada 4 habitants, mentre que a Catalunya la xifra es redueix a 1 plet per cada 7 habitants.

Però no només ens aturem amb dades curioses –i importants, pel que significa a nivell de despesa- sinó que el jutge Vidal va proporcionant dades cabdals pel que fa a la justícia a l’Estat espanyol i el que s’espera per aquesta propera república catalana. S’espera i es prepara.

Un dels fets bàsics és construir un veritable funcionament democràtic on la divisió dels tres poders –l’executiu, el legislatiu i el judicial- estiguin perfectament separats. Que, traduït, vol dir que quan s’esculli el legislatiu, els representants al Parlament, no estarem escollint al mateix temps al govern, el cos executiu, sinó que han de ser eleccions separades. Com separada ha de ser la elecció dels que formin el poder judicial. Aquesta història a la que ens tenen acostumats, basada en que en unes úniques eleccions estatals es decideixi tot, s’ha d’acabar.

O procurar que les lleis no siguin només consensuades per majoria simple del Parlament, la qual cosa posa les lleis en mans d’un sol partit, en el cas d’obtenir la majoria absoluta. Ans al contrari, que calguin o bé els 2/3 del total de vots dels representants del poble, o bé els 3/4 per tirar endavant qualsevol resolució. Però no hi ha prou amb això. Preguntat el jutge si a Catalunya el projecte contempla convocar la població a referèndums per aprovar les lleis més significatives, que més impacte tenen sobre el total de la societat, tal com es fa a Suïssa o als Estats Units, la resposta és afirmativa. A aquesta república catalana no sembla que hi hagi por de preguntar al poble pel què vol. Si el poble és sobirà, ho ha de ser en tots els sentits. Una llei com la de l’avortament quedaria en mans del poble i només el poble podria canviar-la.

Com es deia al començament, el flux d’informació que el jutge proporciona és molt gran. Cal parlar també de les quatre eines fonamentals que tenim els catalans, segons explica, per aquest procés que seguim a Catalunya per conquerir la nostra sobirania definitiva: aquestes quatre eines són la paraula acompanyada de la fermesa, la determinació total, i els dos símbols que ens caracteritzen, el llibre i la rosa, el coneixement acompanyat de la sensibilitat.

No es pot deixar de resumir els quatre principis sobre els que s’hauria de basar la justícia a Catalunya:

1. Principi de proximitat. Just a l’inrevés del que farà el govern del PP, que pretenen eliminar jutjats, allunyant-los de la població. Fer justícia a Espanya es va convertint en un objectiu més lluny, més difícil, i més car.
2. Celeritat. S’està estudiant per reduir el temps des de que es presenta la denúncia fins a la sentència a un total d’un any; que la excepció siguin els judicis que superin aquest termini per raons de la seva complexitat.
3. El ciutadà escull l’ idioma del procés. A l’actualitat només un 14% de resolucions a Catalunya es fan en català; això no es correspon de cap manera a la realitat del poble. Ni és lògic ni és natural.
4. Optimització dels recursos. No es pot anar repetint certes situacions i seguir vivint com si fóssim al segle XIX. No pot ser el desgavell de papers i paperassa amb els que encara es treballa als jutjats. El model el tenim a Europa i a d’altres països occidentals. Terminals USB, pendrives, reduir els informes en paper a uns quants fulls amb les dades més significatives. La tecnologia no és només per jugar al Farm Heroes Saga.
   I acabar amb aquest disbarat de fer un recurs rera un altre amb l’únic objectiu d’anar endarrerint els processos i les sentències. Arribar, tal com ara als 117 recursos en una sola causa és absolutament ridícul. Una pèrdua de temps, recursos, energies. Qualsevol cosa, menys justícia.

El jutge Santi Vidal és d’aquelles persones que ens fa reconciliar-nos amb la justícia i ens fa agafar ganes de saber més i més. Gran comunicador, autèntic expert, home culte i senzill al mateix temps. Un jutge del segle XXI.

ISABEL SÁEZ

Tweet