En circumstàncies normals, les eleccions al Parlament europeu, a les quals, d’ací uns mesos, el diumenge 25 de maig, hi estarem convocats, es caracteritzen per una manca total d’interès, que es tradueix en unes molt elevades xifres d’abstenció.
En realitat, els dirigents polítics són els primers a no donar-hi gens d’importància, tal com ens ho demostren presentant com a caps de llista o bé figures de segona fila o bé restes de sèrie, és a dir, gent que ha fracassat en l’intent d’encapçalar les candidatures del seu partit a les eleccions generals, autonòmiques o municipals.
No crec pas, però, que hagi de costar gaire adonar-se’n que, a Catalunya, les eleccions europees d’enguany tindran un significat força diferent de l’habitual, cosa que els dóna una gran importància.
El proper 25 de maig, les urnes ens proporcionaran el mitjà per mostrar a l’opinió pública europea i mundial la força i l’arrelament de l’independentisme; per això, convindria que les forces independentistes —CDC, ERC i la CUP— pactessin una candidatura conjunta.
L’habitual desmotivació de l’electorat en els comicis europeus resulta força comprensible, principalment, perquè, com tots sabem, de l’administració de la Unió Europea, se n’encarrega no pas un govern elegit pel Parlament Europeu, sinó tot un garbuix d’organismes i de centres polítics completament aliens a qualsevol mena de control democràtic.
A més, com que tot el territori espanyol constitueix una circumscripció única, les candidatures d’àmbit català no poden aconseguir gaires diputats.
Per tot això, en aquestes eleccions europees, les diferències ideològiquesentre
dretes i esquerres resulten irrellevants, mentre que, en canvi, esdevé cabdal el tema de la independència.
D’altra banda, una candidatura independentista unitària podria significar la fi del sistema de partits que hem tingut a Catalunya d’ençà dels inicis de la Transició, una cosa del tot necessària per assolir la regeneració democràtica que pretenem aconseguir amb la independència
L’actual sistema de llistes tancades que patim confereix el poder efectiu a les cúpules dels partits, les quals, mitjançant la disciplina que imposen dins decada partit, aconsegueixen que sigui el govern el qui controli el Parlament i també les altes instàncies del sistema judicial, liquidant així, a la pràctica, el principi de separació de poders.
Les corts o parlament de la nova república catalana s’haurien d’elegir pel tipus de sistema que s’usa a França, el Regne Unit o Alemanya, on el país es divideix en petites circumscripcions representades cadascuna només per un diputat, el qual, doncs, aconsegueix l’escó guanyant-se la confiança dels ciutadans del seu districte i no pas, tal com passa ara, la dels caps del seu partit.
Les cúpules de CDC i d’ERC procedeixen de l’antic règim que pretenem enderrocar; per tant, potser serà necessari recórrer a la mobilització popular per forçar la formació de la candidatura unitària per a la independència.
Xavier Deulonder
