En una de les darreres reunions de la comissió d’intel·ligència creada per ordre de la presidència del govern espanyol amb l’objectiu d’estudiar el «problema catalan» i arribar a destruir o aigualir el secessionisme a Catalunya, ha acabat com el rosari de l’Aurora.
Retrets, manca de coordinació i d’estratègia, i també ineficàcia. L’entorn de Soraya «i els seus nans» ha acusat els seus equips a Catalunya de no haver aconseguit pràcticament cap dels objectius establerts en l’estratègia.
Dia a dia el sobiranisme que s’havia de dissoldre amb unes quantes «estocades» dels aparells de l’Estat, les seves clavegueres i els mitjans de comunicació comprats a Catalunya, resisteixen. I més preocupant encara: els actes organitzats per CDC, ERC, l’ANC, l’AMI i Òmnium Cultural cada dia gaudeixen de més assistència, i l’extensió de la por entre aquests sectors no ha donat resultats.
Cada cop més, Catalunya resisteix amb més fermesa i convicció en contra dels arguments unionistes catastrofistes, negatius i que no aporten cap alternativa ni proposta al dret a decidir i a l’independentisme: sols dogmes de fe, la Constitució, la santa unitat de la pàtria espanyola… arguments possiblement vàlids per una part important de l’Estat però absolutament anacrònics i fins i tot contraproduents per a una Catalunya que, psicològicament i sentimental, ja s’ha divorciat d’Espanya i ja ha trencat els llaços i les esperances amb la nació espanyola.
Aquesta evidència, que tenen clara els aparells de l’Estat a Catalunya i els sectors més capaços de la intel·ligència espanyola, no s’entén encara pel PP i per la caverna –que també en té– del PSOE; i molt menys encara pels ultranacionalistes d’UPyD que han fet del cas català la seva esperança política en convertir aquest objectiu en la seva catapulta que els dugui a ser decisius en una futura majoria espanyolista al Congrés dels Diputats.
Els propis periodistes i opinadors unionistes que amb contundència, fervor i disciplina desenvolupen la seva tasca als mitjans catalans també han fet arribar a Soraya i «als seus nans» que els arguments unionistes reboten a la paret ferma de l’opinió sobiranista, i que cal que l’Estat ofereixi als opinadors unionistes nous arguments que no es basin en la negativitat constant. Aquests demanen, doncs, una alternativa…
El fracàs de l’estratègia de la Moncloa i del CNI és preocupant també: aquest dóna arguments als sectors més durs de l’Estat que creuen que no hi ha negociació possible perquè allò que l’Estat pot oferir avui ja no és prou per a satisfer els sectors sobiranistes –també els que no són tan sobiranistes.
Les respostes a les propostes de Josep Antoni Duran i Lleida o de Pere Navarro, que creaven una esperança per l’Estat, han fracassat, i els seus arguments no han estat vàlids ni a UDC ni tampoc al PSC –estan també descontents els sectors poderosos del «pont aeri», el Grup Godó i els grups financers.
Les properes setmanes són decisives perquè davant del fracàs actual l’Estat haurà de moure fitxa: segons alguns sectors, «se l’ha de jugar». Allò que caldrà veure és: a qui farà cas, l’Estat? A aquells qui creuen que cal trobar una sortida i que cal autoritzar una consulta o referèndum? O a aquells qui volen continuar amb l’ofec econòmic de Catalunya, i encara més: suspendre l’autonomia?
Informe SIC
