La raó fonamental de l’èxit del catalanisme és la seva condició inclusiva. Des de finals del segle XIX, l’adquisició de la nacionalitat catalana ha estat per la via de la lliure elecció, de la voluntarietat. De fet, quan la societat catalana ha tingut algun espai d’articulació sempre ho ha fet a partir d’entitats molt transversals, fàcilment assumibles i amb utilitat de cohesió social. I això és així des de les escoles de la Mancomunitat o la República fins al Barça, l’excursionisme, els castellers o la Marató de TV3.
Tothom és català perquè ho vol, un vincle que és indestructible. Per això des de fora se’ns reconeix com a un poble diferenciat en tots els àmbits menys en el polític. Ens menyspreen (molts) o ens estimen (alguns), però saben (tots) que existim i que tenim la voluntat de projectar-nos cap al futur. Un català sempre serà sospitós d’alguna cosa, per més fidelitat que juri. I això ho saben des de José Borrell fins a Gas Natural.
L’única novetat és que ara aquest poble ha decidit, majoritàriament, constituir-se en un estat. Un estat que s’assembli al país del qual sorgeix i que vol construir-lo a imatge i semblança. Un estat cívic i democràtic, que serveixi a la societat i no al revés. Tenim una experiència de 299 anys en el que no s’ha de fer.
